A bona hora plouen figues
No han fet cap ou de dos vermells, el president Sánchez i el cap de l’oposició, Núñez Feijóo, en desbloquejar (suposadament) la negociació per a la renovació dels vocals del CGPJ. Tampoc ha tingut un comportament heroic Carlos Lesmes en dimitir, encara que això sigui tan poc freqüent. No està de més recordar-ho abans que s’imposi el relat de la benevolència positiva per rentar de qualsevol culpa els protagonistes. Són quatre anys de bloqueig i d'interpretació i aplicació retrògrada de lleis i drets que han afectat negativament infinitat de persones, grups i causes socials. Per tant, si finalment –ara sí!– es resol el tema... flors, les justes.
El magistrat Lesmes tenia les mateixes raons institucionals per haver dimitit el dia següent d’acabar el seu mandat –ara fa quatre anys– que per fer-ho ara. Durant aquest temps de més, no se l’ha vist molt amoïnat a l’hora de continuar col·locant magistrats de la corda conservadora en llocs clau i de màxima responsabilitat als òrgans judicials, ni tampoc en els seus discursos institucionals, on impartia doctrina contrària a les opinions del govern i del bloc parlamentari que li dona suport. La realitat és que el president del Poder Judicial no ha fet gala d’un tarannà massa conciliador amb l’executiu. Ha dimitit quan ja no podia continuar fent més nomenaments (el març del 2021 la majoria parlamentària havia aprovat que el Consell General del Poder Judicial, estant en funcions, no pogués fer-ne de nous) i, sobretot, quan la Comissió Europea ha mostrat una profunda preocupació per la situació. Vanitat professional davant els col·legues del món judicial europeu, no responsabilitat social.
L’estratègia que hi ha darrere el bloqueig que ha fet el PP en la renovació és exactament la mateixa que estan utilitzant altres governs ultraconservadors arreu del món. Invasió conservadora de la judicatura i posterior judicialització dels conflictes, amb la idea d’allunyar la política de la participació ciutadana i dels moviments socials. Eternitzar la situació de domini conservador en les estructures de la judicatura ha estat l’objectiu de la dreta conservadora espanyola des del mateix moment que va ser desallotjada del poder per les urnes (inclosa aquella operació non nata per col·locar Manuel Marchena a la presidència, que permetria als conservadors “Controlar la Sala Segunda (Penal) desde detrás”, segons un explícit WhatsApp del portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó).
La qüestió no està ja en la hipocresia d’uns constitucionalistes que expressament incompleixen un mandat constitucional, sinó en la crispació que generen a la convivència ciutadana i en el desprestigi de les institucions que ha provocat. Interessos partidistes abans d’acceptar la voluntat expressada en unes eleccions, no debades es diu sovint que la dreta espanyola té pulsions squadristes (l’actitud dels darrers dies del bloc conservador del CGPJ n’és el darrer exemple). El caos abans que el progrés. Durant quatre anys de pròrroga ultraconservadora s’han viscut episodis que han escandalitzat ciutadans i governs europeus, i encara cuejaran durant anys per les sales de tribunals internacionals. Un desgast mal de reparar.
La intervenció d'Amanda Gorman en la presa de possessió del president Joe Biden –“Hemos sido testigos de una fuerza dispuesta a quebrar nuestra/nación antes que compartirla,/dispuestos a destruir nuestro país para demorar/la democracia” (encara no existeix l’edició en català)– es va convertir en viral, era una percepció fresca de moments agres. A Espanya l'obstruccionisme fa olor de passat, de passat ranci de franquisme sociològic i del passat recent, però caduc, de bipartidisme. [Haver aprovat definitivament la nova Llei de Memòria Democràtica seria un bon motiu per fer un reconeixement explícit i institucional de la II República com a antecedent democràtic més proper.] Que hagi estat possible l’obstaculització sistemàtica i persistent del PP a la renovació dels vocals del Poder Judicial només s’entén des de la perspectiva d’un bipartidisme en el qual els dos grans partits estatals tenien la capacitat de repartir-se, ells solets, el pastís. Una mena d’equilibri nuclear parlamentari. Crisi del bipartidisme; els vots varen dictaminar que havia de ser així.
Tanmateix, la persistència en el bloqueig per part del PP, i les conseqüències negatives que ha portat a la convivència publica i la vida institucional, ha mostrat la feblesa del sistema actual, el mal engranatge de la màquina. S’ha fet demagògia amb la independència del Poder Judicial i s’ha volgut allargar la influència que els conservadors exercien en aquest estament sense tenir cura de la voluntat de l’electorat. Un cop arribat a un acord de renovació, serà necessari articular una nova fórmula d’elecció dels vocals del CGPJ que respecti escrupolosament la independència del Poder Judicial, en relació amb els altres poders de l’Estat, i la submissió d’aquest poder a la sobirania popular, lluny del corporativisme.
Independència i respecte a la diversitat del cos electoral i a la plurinacionalitat de l'Estat són les característiques imprescindibles per gaudir d’un sistema judicial equilibrat i adaptat a la realitat de l’Estat. Perquè això sigui així, cal rompre alguns prejudicis, com per exemple: considerar que la diversitat és contrària a l’estabilitat. La realitat sovint demostra el contrari; actualment veiem com allò que depenia de la relació entre dos partits ha estat sinònim d’inestabilitat i falta de mesura i, en canvi, l’estabilitat del govern que depèn d’un bloc format per diferents partits és un exemple de permanència creativa.
Celestí Alomar és geògraf
