Un bon moment per repescar ‘Homeland’
No sé fins a quin punt té relació que algunes de les sèries que de seguida venen al cap al pensar en els anys 80 -en plena Guerra Freda- siguin títols de pur escapisme com El coche fantástico o El equipo A. El que sí que és innegable és la infiltració de la veritat, en graus diversos, en bona part de les sèries de prestigi, ja sigui digerint la història més o menys recent (The good fight, Narcos, The Crown ), o bé amb l’auge de l’autoficció (Fleabag, Louie, Master of none ). En canvi, hi ha pocs títols que hagin afrontat la tasca d’explicar una guerra i el seu confús període de gestació.
A Europa trobem esforços com 1864, una sèrie danesa sobre la derrota del país davant de l’exèrcit prussià, que es va saldar amb la pèrdua d’una quarta part del seu territori. Però, tot i ser la producció més cara del país fins al moment, no va fer el forat que, poc abans, havia aconseguit Borgen. I, als Estats Units, semblen més interessats en explorar les distopies a l’entorn de la Segona Guerra Mundial (The man in the high castle, La conjura contra América ) que no el propi conflicte i, sobretot, les seves causes.
Pensant en això -i mentre rumiava tema per a l’article, per parlar d’Ucraïna donant alhora un respir sobre Ucraïna- he arribat a la conclusió que Homeland és la sèrie que recull millor els delicats equilibris del tauler global. I ho fa, a més, amb el mèrit de no caure en maniqueismes. El punt de vista és americà, sens dubte, però la càrrega de crítica fa que sovint el país en surti molt malparat. Se’l mostra capaç de provocar situacions en països aliens que després no sap com solucionar. És una sèrie que és oportú de reivindicar, avui, pensant en aquells que vulguin entendre una mica millor els factors que catalitzen una escalada militar, els interessos creuats sovint inconfessables i els ressentiments que s’enquisten fins que esclaten, purulents.
El gran problema de Homeland és que la química entre l’agent Carrie Mathison i el sergent Nicholas Brody era tan bèstia que un cop resolta la seva trama a la tercera temporada bona part de l’audiència va sentir-se desorientada per la nova direcció de la sèrie. I, certament, algunes temporades van estar més inspirades que d’altres. Però cal agrair-li la mirada oberta a l’arena internacional. I que en un món on, sovint, els enemics d’Amèrica han estat retratats d’una manera ridícula -si no, directament, parlant anglès amb accent involuntàriament divertit- aquí apareguin retratats amb matisos, i les seves motivacions correctament atribuïdes.
Per a l’espectador que, estant horroritzat per Putin, vol saber què ha fallat també a l’altra banda, Homeland és una bona sèrie a repescar. No tracta específicament d’aquest conflicte, però sí que algunes de les qüestions que s’hi tracten -l’imperialisme, el militarisme, els interessos espuris- donen pistes per entendre de què va això de la política internacional global.
