Biden i Sánchez: no ve d'un pam, no ve d'un pam

Que la premsa no es posi d'acord en la valoració d'un governant, en la urgència del canvi climàtic o en quin dels dos germans Gallagher d'Oasis és més carallot, entra dins del marge del periodisme interpretatiu. Però consignar un lapse de temps, expressat en segons, hauria de ser tan fàcil com engegar el cronòmetre, esperar, aturar-lo i mirar què diu la pantalla. I, tanmateix, els mitjans han explicat que la tan anunciada "reunió" entre Joe Biden i Pedro Sánchez va durar 20 segons (Libertad Digital), 29 (Ok Diario), 30 (El Mundo), 45 (La Sexta), 49 (El Correo) o 50 (La Razón). La majoria de capçaleres es queden amb mig minut, però les variacions són notables, com es veu. El cas m'ha fet pensar en aquell descens de la infanta Cristina per la rampa que condueix als jutjats de Palma, al febrer del 2014: moltes cròniques incloïen la imatge literària d'ella recorrent el feixuc camí fins a la porta però, depenent d'on ho consultessis, aquell calvari havia durat qualsevol número entre les deu i les quinze passes. I, de fet, quan uns dies després va declarar davant del jutge Castro, els mitjans vam estar comptant quantes vegades responia "No ho sé" i variants com "No ho recordo", "Ho desconec" i "No em consta". De nou, el recompte va ser dispar: El País en comptava 533; l’ARA, 526; La Vanguardia, 559, i El Periódico, 579.

En tots tres exemples, no ve d'un pam, no ve d'un pam, que diria La Trinca. Tant li fa quinze segons amunt o avall: continua sent ridícul vendre com a cimera bilateral el que no deixa de ser una conversa de passadís. Però, en la disparitat de xifres que conviuen al quiosc i a internet, sí que es transmet el perillós missatge que, ni tan sols en les coses aparentment més factuals –siguin segons, passes o nohosés– la premsa té un mètode únic: el que ens aproxima a la veritat objectiva.