Biden ha de guanyar, però com?

Com molts demòcrates, estic encallada en un dilema funest: Joe Biden no s’hauria de presentar com a candidat a la presidència. Joe Biden es presenta com a candidat a la presidència. Donald Trump no s’hauria de presentar com a candidat a la presidència. Donald Trump es presenta com a candidat a la presidència.

Però no som al 2020. Biden no pot fer la mateixa campanya que l’última vegada, quan l’única cosa que havia de fer era semblar normal. Aleshores encara li quedava una mica de la pàtina d’Obama; avui, tant ell com la seva vicepresidenta són impopulars. Sembla que hi ha poques coses del seu primer mandat que li puguin fer servei. Tot i que com a president ha fet una bona feina i l’economia prospera, pocs li donen crèdit. I hi ha unes quantes enquestes que demostren que està situat darrere de Trump.

El més preocupant és que és massa vell i sembla cansat. El meu cervell vol esborrar tot el que ens diuen persones que han estat amb ell durant l’últim any. (No il·lusiona gens.) Només el 23% dels votants, segons una enquesta del gener de l’NBC, diuen que Biden és millor que Trump pel que fa a “la salut mental i física necessària per ser president”, una estadística que, te la miris com te la miris, no indica res de bo.

Si Biden vol convèncer els Estats Units que té la voluntat de lluitar pels seus interessos durant els propers quatre anys, ha de demostrar que li queden quatre anys d’idees i la capacitat de dur-les a terme.

Així doncs, com s’ho pot fer Biden per estimular un electorat que es desconnecta tan bon punt comença a parlar?

Què ha de fer Biden per guanyar?

Ha d’anar en contra dels seus instints polítics, tant pel que fa a la manera com porta la campanya electoral com pel que fa a la manera de governar. Res de matisos, res de sentit comú, res de fets complicats, res d’humilitat, sermons ni històries antigues. Hauria de prescindir de la desafortunada expressió “enllestir la feina”, que desencoratja perquè fa pensar en la idea d’arreglar les coses abans de dinyar-la. Fer-ho més senzill no només ajudarà a evitar que es faci embolics; també ajudarà els votants a assimilar les seves propostes.

El que hauria de fer és prendre nota del que ha funcionat als republicans: tocar la fibra més que no pas el cervell. O, com va dir Rachel Bitecofer, una estratega política i coautora d’un nou llibre, Hit 'em where it hurts: how to save democracy by beating republicans at their own game [Tocar allà on els fa mal: com salvar la democràcia guanyant els republicans amb les seves armes], quan vaig parlar amb ella la setmana passada, en lloc del que deia Michelle Obama: “Quan ells cauen baix, nosaltres piquem alt”, la campanya de Biden hauria de plantejar: “Quan ells cauen baix, nosaltres els toquem allà on els fa mal”.

“Ens hauríem de centrar en una contraofensiva més que en explicar els fets, que és el que els agrada fer als demòcrates”, va dir Bitecofer.

Això no hauria de significar atacs indiscriminats i insults infantils; deixem-li les clavegueres a Trump. Però hauria de significar insistir sobre els problemes amb un llenguatge planer, que plantegi clarament el que es farà. Significa dir als votants exactament com i de quina manera concreta els ajudarà una segona administració de Biden. I això vol dir advertir sense parar a la gent de quina manera exactament es veurà perjudicada per una administració de Trump.

En primer lloc, les qüestions que importen als votants. La frontera continua sent el gran punt feble de Biden. És veritat que Trump tampoc la va arreglar; però, en comptes de simplement culpar els republicans del fracàs de l’acord fronterer o continuar amb el titubeig i les concessions a l’ala progressista, Biden ha de prendre mesures concretes, mitjançant ordres executives, per abordar la crisi ara mateix. Ha d’articular un pla a més llarg termini per presentar al Congrés en el seu segon mandat. En definitiva, ha de dir: això és el que farà la meva administració per assegurar la frontera i evitar la migració incontrolada.

Amb el tema de l’avortament, té una tasca molt més senzilla. Tot i així, però, Biden hauria de deixar-ho clar com l’aigua: és el candidat que lluitarà per protegir els drets de les dones.

Els nord-americans han de saber que ell continuarà garantint l’atenció mèdica assequible i els medicaments amb recepta de què depenen la seva vida i la seva butxaca. Com que no hi ha prou gent que experimenti els efectes d’una economia recuperada i una inflació alentida, ha de posar èmfasi en les coses que farà per assegurar-se que aquests beneficis arriben als nord-americans de classe mitjana i treballadora.

I ha de dir que Trump posarà en perill tot això. Trump impulsarà una prohibició federal de l’avortament. Probablement oposarà poca resistència a l’intent dels republicans de soscavar la Seguretat Social, per molt que digui el contrari. Deixarà de protegir els llocs de treball i debilitarà encara més els sindicats. Farà que els llocs de treball siguin menys segurs. Ampliarà les polítiques que afavoreixen els rics i penalitzen els pobres.

Ja hi ha una aversió força estesa i justificada contra Trump, però no n’hi haurà prou. Les enquestes mostren constantment que, mentre que els republicans detesten Biden i els demòcrates detesten Trump, els demòcrates no valoren Biden tant com els republicans valoren Trump. Si això es converteix en una competició de personalitats, per molt horrible i inconcebible que pugui semblar als detractors aferrissats de Trump, Biden pot perdre fàcilment.

Les primeres enquestes no són fiables i en nou mesos poden canviar moltes coses. Tan bon punt esclafi Nikki Haley i asseguri la seva candidatura dins del partit, la realitat de Trump entrarà en escena. Amb quatre judicis penals imminents, i a mesura que les afirmacions cada cop més contundents de Trump arribin més enllà de les orelles dels seus seguidors, segurament saltaran les alarmes entre els votants partidaris del seny.

Ara bé, Biden no pot esperar fins que això passi. Trump es presenta com si ja fos president. Biden ha d’actuar amb la mateixa contundència. Ha de parlar del futur. Ha de començar a deixar clara l’amenaça d’un segon mandat de Trump, amb tot el seu terror desbocat. Que Déu ens ajudi: confiem en ell per evitar que l’amenaça es faci efectiva.

Copyright The New York Times