Qui digui que la ultradreta no és divertida és que té prejudicis supremacistes. Sense anar més lluny, acabam de gaudir d’una setmana en què un dels nostres màrtirs per Espanya preferits, el farmacèutic armat José Ramón Bauzá, ens ha obsequiat amb un seguit de moments estel·lars de la humanitat, encara que un d’ells hagi comportat l’eliminació d’un altre arribista no menys estimat: Xavier Pericay, líder caigut de Ciutadans a les Balears i personatge que, dins la comèdia oligofrènica de l’extrema dreta, interpreta un paper semblant al d’en Kevin de la sèrie ‘South Park’, aquell nin desvalgut que sempre acabava que el mataven.
Però anem per parts, com recomanava Jack l’Esbudellador. Als seus 48 anyets, el pitjor president que hem tingut a les Balears ha aconseguit allistar-se a l’exèrcit com a reservista i tornar a fer la mili, que culminarà amb la graduació d’alferes. En aquests moments es troba rebent instrucció a Cadis, circumstància que ens priva momentàniament dels seus comentaris sobre política, sempre il·luminadors. No ens pot explicar, per exemple, com és que imita Carles Puigdemont fins al punt de fer-se dir “president del Govern” quatre anys després d’haver perdut aquest càrrec en una clamorosa derrota electoral: l’únic lloc on els expresidents continuen sent anomenats presidents, perquè així ho indiquen el protocol i el costum, és a la seva odiada Catalunya. Però a les seves encara més odiades Balears, illes ingrates, això no ho hem fet mai. Tot i així, Bauzá apel·la al càrrec que va tenir, i a una suposada “agenda nacional i internacional” (repetim que és a Cadis fent la mili: ignoràvem que Bauzá consideràs Andalusia com a terra estrangera) per intentar justificar davant del Col·legi de Farmacèutics el fet de no ser físicament a la seva farmàcia del Pont d’Inca Nou, tal com l’obliga la llei (com l’obligava també a no tenir-la quan sí que era president, per altra banda).
No podem saber tampoc quins són els reptes que es marca Bauzá en la seva nova singladura com a europarlamentari, ara que el seu nou partit, Ciutadans, l’ha posat en un lloc de sortida a les seves llistes per a les eleccions europees. És lícit imaginar que conquerirà Brussel·les pel civil i pel militar, i que des del seu escó dispararà enceses arengues d’espanyolitat que deixaran astorats els representants de les nacions totes, i que faran quedar el ‘pepero’ Esteban González-Pons, fins ara Cid Campeador titular de la cambra europea, a l’alçada del betum. Podrà proclamar, per exemple, que Europa no seria res sense Espanya, i exigir que l’espanyol sigui la llengua vehicular de les institucions europees, perquè “lo entiende todo el mundo”. El que sí ja sabem cert és el disgust que que ha causat la notícia del desembarcament de l’alferes entre els funcionaris balears a Brussel·les, especialment entre els designats pel PP.
Bauzá encara hi és a temps de sospesar si, després d’haver tornat a jurar bandera, vol completar el seu perfil d’espanyol insuperable i fer-se torero, ara que està de moda entre els partits de la seva corda. Mentrestant, l’acusam d’haver-nos deixat sense Pericay, que gairebé ja havia après l’ús de l’article salat, però que ha comès l’error polític de complir per una vegada la seva paraula (“si ell ve, jo sobr”, en referència a Bauzá). Pericay i Bauzá, respectivament el soldat caigut i el soldat sonat que solen sortir a les pel·lícules bèl·liques, fan pensar en un antecessor seu, José Antonio Primo de Rivera, que en una ocasió es va alegrar molt de ser anomenat –en llatí, que queda més solemne– 'milles gloriosus'. Ignorava –això en Pericay ho sabria– que, en llatí, 'milles gloriosus' tenia un sentit irònic i no volia dir “soldat gloriós”, sinó “soldat curt”.
