Una barca més grossa

Crec que cada estiu mirem la pel·lícula Tauró, la que Steven Spielberg va estrenar l’any 1975. Com tots els clàssics del cinema, es tracta d’un film que guanya després de cada revisió, i en el qual sempre pots veure coses diferents; tot sota la simplicitat d’una història elemental, tan simple que segurament es deu tractar de l’aventura més primària i antiga de totes: la d’un plegat d’homes que s’han d’encarregar de matar el ‘monstre’ que assetja la tribu i posa en perill la vida dels seus membres. 

En el temps en què vivim –el canvi climàtic postpandèmic, estiu, platja, perills arreu– crida ara l’atenció la gestió política que es fa del desastre del tauró: l’alcalde de l’illa d’Amity, on té lloc l’acció, es nega a admetre l’existència del depredador; això pot posar en perill la temporada turística. Al seu servei hi té el periodista (interpretat curiosament pel guionista del film), i tota la burgesia comercial de l’entorn, que es neguen a veure que hi ha un perill vertader, busquen totes les maneres possibles perquè el pànic no s’estengui i que la gentada d’estiu arribi ben carregada de diners i de ganes de passar-s’ho bé. El protagonista és un cap de policia que no sap a què s’ha d’atendre –o qui ha d’obeir–: si als fets o als interessos, si al que sembla que és evident o al que potser convindria més que passés…

I llavors intervé la ciència, el paper del jove –de casa rica– que treballa a l’institut oceanogràfic, i que els vol fer veure que és necessari tancar les platges pel bé de tots. Hi ha un debat de fons que no pot ser més dels nostres dies: la ciència i la política, enfrontades enmig del ressentiment de classe, i el relat periodístic –la gestió de la informació–, el que interessa sobre el que de veritat està en joc enmig del batibull dels que només busquen treure’n alguna cosa. Hi ha un moment tragicòmic de falsa victòria: quan tots plegats es pensen que ja han eliminat el mal perquè han pescat un tauró, però que en cap cas pot ser el depredador vertader, perquè és massa petit. Llavors la mare d’un nen que va morir devorat per culpa de la negligència política bufeteja el policia, i li recorda que les platges s’havien d’haver tancat molt abans… A la meitat del film és quan veiem per fi el tauró de veritat, i és quan són els propis fills del protagonista –i de l’alcalde– els que haurien pogut morir en un nou atac: és llavors quan s’adonen que sí que és l’hora d’armar-se i enfrontar-se a la bèstia… 

Tota la segona part del film és la història d’aquesta cacera; quan el capità Quint agafa el timó, transformant-se en tot allò que no havia sabut ser l’alcalde: la lucidesa descarnada, l’enfrontament fanàtic contra el monstre, el dany del qual es torna a fer gran no pels seus propis poders del depredador sinó per la negligència dels líders. Ara ja no és la ignorància i la mentida sinó la tossuderia, l’orgull extremista: Quint es nega a demanar ajut després de constatar la vertadera mida del tauró. “Necessitarem una barca més grossa”, li diu el protagonista; segurament és una de les millors frases de la història del cinema.   

Melcior Comes és escriptor