El Barça ja és a la cua (1933)

De la crònica de Xavier Picañol (Manresa, 1908-Barcelona, 1999) signada amb el pseudònim Difunt en el Xut! (27-XI-1933) sobre un partit que el Madrid va guanyar al Barça per 2 a 1. Dibuix de Ricard Opisso (Tarragona, 1880 - Barcelona, 1966) en aquell mateix número del setmanari humorístic amb aquests peus de vinyeta: “La llotja de la Directiva el dia que el Barça perd” (la de dalt); “La mateixa llotja el dia que el Barça guanya” (la de baix).

[...]

Passats aquells vint-i-cinc minuts de joc de qualitat que ens van ajudar a fer-nos l’efecte que no havíem ben perdut la tarda, el Barça es va desinflar, i com que tot el Madrid jugava a la defensiva i l’Olivares es dedicava a tirar pilotes a fora per a passar temps, tots plegats vam comprendre que la cosa estava donada i beneïda i vam començar a desfilar pacíficament. I quan el senyor Vallana va xiular l’acabament, al camp ja només hi quedaven la meitat dels espectadors. Del senyor Vallana només en direm que va confirmar una vegada més aquella teoria que diu que un bon jugador no pot ésser mai un bon refli. El senyor Vallana hi va fer tot el que va poder, però no en va saber prou. En general es podria qualificar la seva actuació de discreta, si no fos que va tenir unes quantes errades de pronòstic, la majoria de les quals van ésser contra el Barça. I vostès ja comprendran que en aquestes circumstàncies els socis del Barça no ens perdonarien mai si dèiem que, sense fer-ho bé, no ho va fer tan malament com molts es pensen.