No és l’única que hi ha, però sempre hi acostuma a ser. Com així la bandera espanyola, també dita estanquera o rojigualda, en castellà, tard o d’hora acaba apareixent quan hi ha qualque pronunciament o manifestació ‘en contra’ de qualque cosa, i tan poques vegades a favor?
No conec prou la situació a Ceuta per formular-ne una opinió a fons, i de cap manera és el que em propòs fer. Amb tot, tenc la impressió que ens trobam davant un cas en què tothom ho ha fet pràcticament tot tard i malament: el govern espanyol ha actuat amb una manca de celeritat només atribuïble al període de vacances, cosa injustificable des d’un punt de vista institucional, i els partits de l’oposició s’han afuat com hienes damunt els habitants de la ciutat autònoma i també les persones que hi han intentat entrar des del Marroc només per aconseguir un miserable rèdit electoral. També hi ha fet acte de presència la Federació de Municipis i Províncies de l’Estat, a la qual ha faltat temps per convocar una mobilització marcadament partidista i amb un lema sens dubte pervers, adulterat: tothom sap que les concentracions convocades davant els ajuntaments no anaven tan adreçades a donar suport a Ceuta com a protestar per enèsima vegada contra el suposat ‘govern il·legítim’ de Pedro Sánchez. O com a molt, per reivindicar les traces d’un passat colonial gens llunyà a una ciutat també suposadament espanyola… Al nord d’Àfrica. I dins aquest brou de cultiu, és clar, la bandera espanyola no hi podia faltar.
És la que treuen quan volen reprimir els anhels de llibertat d’algun dels pobles o nacions que actualment formen part de l’Estat (si més no de manera parcial, com són els casos d’Euskal Herria i els Països Catalans, que també es despleguen a altres estats com França, Andorra i Itàlia). És la que moltes vegades la comunitat LGBTIQ+ es troba davant els nassos quan la dreta reaccionària protesta contra lleis que protegeixen la seva integritat física i emocional. És la bandera que sol sortir quan hi ha competicions i quan s’aixafen altres països, especialment en esports majoritàriament practicats per homes, i també quan hi ha conflictes amb altres estats, com el Regne Unit, amb Perejil, i el Marroc, en aquesta darrera crisi migratòria però també territorial. És una bandera que diu, amb tres franges de color, alguna cosa semblant a l’“a por ellos” que hem sentit que cridaven a ple pulmó membres de les forces de seguretat de l’Estat que suposadament haurien de protegir els ciutadans, i no atonyinar-los. És la bandera de l’“Espanya és una, i no cinquanta-una” (que no se sol dir, naturalment, en català), i la que de vegades perd l’escut actual de la restauració borbònica i recupera l’aguilot que la va presidir durant quaranta ignominiosos anys. És la bandera del no, la bandera de l’“et fots”, la bandera dels que punyen i que malauradament només solen sortir al carrer quan la ràbia i les ànsies de destrucció els hi empenyen. Per anar en contra. Poques vegades a favor.
No és la meva bandera.
