Walter Benjamin ens va ensenyar que les obres d’art, en veure-les reproduïdes en un llibre o en una postal, perden ‘l’aura’. És obvi que una reproducció pot ser boníssima, fins i tot absolutament fidel als colors i a les mides originals –en el cas d’una pintura–, o que l’observador pot fer-se una idea molt cabal del que és, per exemple, la Mona Lisa.
Però una reproducció de La Gioconda no és l’original, perquè l’original té la susdita ‘aura’, que li ve d’aquella teoritzada ‘llunyania’: l’original ha travessat el temps, sovint també l’espai, i apareix davant nosaltres en un lloc, sense perdre ni el seu misteri ni la seva autoritat. El concepte d’aura, doncs, ara torna a estar de moda, sembla que degut als joves que es troben per competir en unes fascinants i un pèl grotesques ‘batalles d’aura’, la qual abans s’ha hagut de conrear, o ‘farmejar’, segons diuen ells, fent-se seu un verb anglès, sobretot après als videojocs. Es conrea l’aura perquè mitjançant les batalles o topades entre diferents joves s’aconsegueix que augmenti la percepció social que els altres tenen del propi carisma, de l’estil, de la presència, la seguretat o la capacitat de mostrar-se ‘cool’. Però els joves la saben més llarga del que sembla; hem de voler anar més enllà de la crítica cega i destralera que molts fan a les xarxes per acabar d’entendre ‘el joc’, perquè tot plegat és massa revelador. Sovint només cal posar-hi un poc de cura. Perquè quan més aura vols tenir menys en tens, o quan més sembla que vols fer-te el bo i el carismàtic més se’t veu la ploma i perds la partida completament. No diria que dins el camp literari les coses funcionin d’una manera molt diferent: hi ha qui té aura i qui no en té, i ningú sembla més grotesc ni prescindible que qui vol sobretot conrear l’aura, és a dir, posar-se a moure fils o botons per semblar que es té grandesa o encert o gràcia, quan precisament si es tingués tot això no s’hauria de fer res, perquè ja hi seríem.
El joc o la ironia és competir per una cosa de la qual no se n’ha de voler la victòria, perquè només de voler-ho –o d’exhibir aquest desig– ja no t’ho poden donar. Ha de guanyar qui menys sembli voler-ho, i al mateix temps qui faci les coses que, per una raó o l’altra, acabin fascinant més el públic. Ara l’aura es quantifica, com també ens va ensenyar a fer Benjamin, que sabia veure quines coses o no eren ‘autèntiques’. I és aquí on l’art torna, perquè tot plegat és pura simulació: s’ha de fer veure que no fas res, cap esforç, o que la manera de vestir, caminar, ballar o mirar no són fruit d’hores d’assaig i error.
Si per Benjamin l’aura quedava destruïda per culpa de la tècnica, aquests joves han après que és la tècnica l’única manera en què la poden conrear. L’art era irrepetible, però l’aura que ara es busca tenir no acaba sent més que una reputació de singularitat produïda mitjançant la repetició. L’art no els diu res, segurament, però el que fan no és més que buscar d’una manera més o menys vistosa l’experiència artística.
