Tots recordam aquell vers de la icònica cançó Boig per tu, que entonava el grup Sau i deia: “Com et puc estimar / si de mi estàs tan lluny”. El verb ‘estimar’ –del llatí 'aestimare', amb el significat de determinar el valor d’alguna cosa– serví al català per distanciar-se de la solemnitat que havia adquirit ‘amar’, hereu directe del llatí 'amare'. El castellà també va recórrer a una alternativa i la trobà en ‘querer’, procedent de ‘quaerere’, que ens remet al fet de voler obtenir (alguna cosa). L’emotiva cançó de Nino Bravo –amb aquella tornada insistent: “Porque te quiero, / te quiero, te quiero / y hasta el fin te querré”–, duu incorporat un verb la història semàntica del qual no deixa de suggerir una certa idea de determinació. El nostre ‘estimar’, en canvi, ens duu originàriament a posar preu a un referent inanimat (o animat). Si continuam aquest recorregut per les llengües romàniques, l’italià i el francès agafen l’’amare’ llatí i en fan un ús quotidià. Ens ho recorden cançons com Ti amo, d’Umberto Tozzi, i Je t’aime, moi non plus, de Serge Gainsbourg i Jane Birkin. Aquest duo, amb el seu “t’estim i, alhora, no ben bé”, proclamaven al vent les contradiccions humanes implícites en aquest sentiment universal. Una tensió semblant recorre la novel·la Nu (diari d’un postadolescent), de Carles Cortés, publicada per l’editorial Vincle aquest 2026. El llibre, que adopta el gènere de l’autoficció i la forma del diari personal, desplega gairebé tot el calidoscopi de significats que les llengües romàniques han anat dipositant en l’acte d’estimar: valorar l’altre, voler-lo, posseir-lo o lliurar-s’hi.
Nu podria semblar una novel·la sobre l’homosexualitat masculina i sobre la necessitat que alguns senten d’amagar-la: “Quina tristesa qui nega la seva preferència sexual i per pressió de l’entorn o per acció d’ell mateix acaba la seua vida amb qui no és del seu gust”, diu Teseu, el protagonista de la narració i alter ego de l’autor. Al llarg de la novel·la, les ambigüitats i les ocultacions funcionen, en alguns personatges com a espais de protecció davant la societat. Aquesta por de mostrar-se travessa bona part del relat. Teseu, a tocar de la seixantena, li ho retreu a l’amant: “No vols que ningú del teu entorn conega la meua existència”. Però Nu va molt més enllà, parla de la dificultat d’estimar l’altre i d’estimar-se un mateix. La novel·la es construeix com una arqueologia sentimental feta de desigs, pèrdues, dependències, pors i decepcions al voltant de l’eteri ‘estimar’. De tal manera que, en acabar la lectura, el lector gairebé no pot evitar fer-se una pregunta: sabem, els humans, estimar? És una qüestió que ha ocupat l’art i els artistes i que Nu formula amb una intensitat particular. En aquest sentit, Je t’aime, moi non plus sembla impregnar bona part del relat. Teseu recorda que mai no ha rebut una abraçada de sa mare i, tanmateix, unes pàgines més endavant escriu: “T’estime, mare”. Entre aquestes dues frases s’estén bona part del territori emocional de Nu.
L’obra transita per la pell i l’ànima de Teseu i posa paraules a allò que havia quedat soterrat al llarg dels gairebé quaranta anys de vida del protagonista per recordar-nos que escriure és il·luminar zones de la memòria que havien quedat ocultes. Per això, cap al final, Teseu admet: “Pensava que aquells abusos dels catorze anys no havien deixat cap empremta”. I és precisament en aquesta necessitat de posar paraules a la vida que el diari adquireix una dimensió gairebé tridimensional i ens presenta Teseu en la seva triple condició de lector cultivat, professor de Filologia Catalana i escriptor reconegut. Des d’aquesta mirada, les al·lusions literàries es converteixen en jocs de miralls que revelen, de retruc, la biografia del protagonista. Quan parla de La muntanya màgica, de Thomas Mann, escriu: “Ature el pas del temps amb la lectura”. La frase desborda la simple referència literària, perquè el temps és precisament el gran protagonista de la novel·la de Mann. Vet aquí el professor de literatura: deixa la pista i cerca la complicitat d’un lector disposat a seguir-ne el fil.
En definitiva, llegir Nu és recórrer el calidoscopi de significats –‘estimar’, ‘querer’, ‘amare’, ‘aimer’− amb què les llengües romàniques han anat verbalitzant el sentiment fugisser que protagonitza la novel·la. Teseu intenta retenir aquest impossible de tres maneres: estimant, llegint i parlant. Amb els cossos prova d’apropar-se als altres; amb els llibres, d’aturar el temps; amb la llengua, de donar forma a una manera de mirar el món. I ni l’amor, ni la literatura ni la llengua poden vèncer del tot la pèrdua, però tots tres permeten habitar-la.
