Poc abans de l’estiu, un amic em deia que havia anat a un dels palaus reials de Madrid (ara no record si el d’Orient o el d’Aranjuez) i que no li havia agradat veure els llibres que es venien a la botiga d’aquell regi lloc. Al costat dels habituals catàlegs d’obres d’art i peces de col·lecció, les guies de visita, les obligades hagiografies dels monarques hispànics i algunes novel·les històriques, hi havia una sèrie de títols que es presenten com a llibres d’història, quan són obres amb una càrrega ideològica cínica i desacomplexada, autèntics manuals del nacionalisme espanyol més tronat.
L’enuig del meu amic (tu trobes que a llocs del Patrimonio nacional han de vendre aquestes coses?) em va fer recordar que fa quatre anys a mi també m’havia sobtat l’oferta de llibres de la botiga del Reial Monestir de l’Escorial. En vaig prendre nota, per si un dia venia bé comentar-ho. Hi havia peces com La leyenda negra, historia del odio a España, d’Alberto G. Ibáñez, Imperiofobia y leyenda negra: Roma, Rusia, Estados Unidos y el Imperio Español, de María Elvira Roca Barea, i La Reconquista contada para escépticos, de Juan Eslava Galán. Tots aquests llibres són la versió en lletres del menjar porqueria: també es venen a cabassos encara que siguin poc saludables.
Si heu fullejat mai qualsevol d’aquests títols (per salut mental no n’he llegit mai cap de sencer), ja sabreu que, tot i que es presenten com a noves aportacions a la historiografia d’Espanya, rarament superen el nivell de subproducte cunyadista destinat a alimentar el revisionisme més groller. Alguns ho fan amb un to humorístic i desenfadat, altres amb una pàtina pseudoacadèmica per maquillar les manipulacions més barroeres. El denominador comú de tots és un nacionalisme ultramuntà resistent a qualsevol filtre de la raó.
El problema, però, no és tant que als reials llocs (que són institucions públiques de l’Estat, alerta) venguin aquesta gasòfia mental, com que no hi trobes l’alternativa, obres amb un mínim de rigor i amb un relat més higiènic. Perquè parlam d’una institució pública que, se suposa, ha d’ajudar a formar, o si més no informar amb veracitat, els seus ciutadans. En aquella taula de l’Escorial el més ‘alternatiu’ que hi vaig veure va ser Defendiendo a España: verdades y leyendas de nuestra historia, de l’hispanista britànic Henry Kamen.
Em jugaria el que fos que a cap botiga dels llocs que integren el Patrimonio Nacional mai no hi trobarem un llibre com el que em va recomanar l’amic Ismael Pelegrí (no s’equivoca mai), i que he llegit amb fascinació aquest estiu: Una i eterna. Sobre el nacionalisme espanyol, de Ferran Garcia-Oliver. Es tracta d’una exploració extraordinària de les arrels, el desenvolupament i la perpetuació, fins ara mateix, de la construcció del gran mite nacionalista d’Espanya. Passa que el Patrimonio Nacional en realitat és Patrimonio Nacionalista, també en temps del gobierno más progresista de la historia.
Tot plegat fa ser bastant pessimista respecte a les possibilitats d’una hipotètica reforma d’Espanya, o si més no de la concepció que Espanya té d’ella mateixa. Espanta la quantitat de gent que en el fons continua veient Espanya com un imperi vingut a menys per culpa de la sempiterna conspiració estrangera, amb la complicitat dels successius representants de l’anti-Espanya interior: jueus, moros, rojos, masons, separatistes, maricons, i altres degenerats. Cíclicament, la intelligentsia espanyola s’encarrega de tornar a posar les coses al seu lloc, de revifar, amb noves veus però sempre amb la mateixa música, l’única història d’Espanya que pot salvar l’orgull de ser espanyol i molt espanyol.
Les secrecions editorials que hem comentat només són una erupció epidèrmica d’una malaltia molt més profunda. L’estat d’opinió infoxicada que provoca la gran difusió que es dona a aquesta mena de llibres –molts dels seus autors són habituals de tertúlies radiofòniques i de certes teles–, ajuda a entendre per què a Espanya li costa tant d’entendre el terrible drama humà que des de fa un mes llarg es viu a Ceuta, i per què la cridòria nacionalista espanyola se sobreposa a qualsevol discurs humanitari, que esdevé anecdòtic. Com és possible que no s’hagin organitzat funerals d’estat per a les víctimes mortals d’aquesta tragèdia? El discurs de l’anti-Espanya rebrota. L’enemic sempre és l’altre, i la víctima és Espanya, no els pobres migrants (menors d’edat, invasors?), malalts i afamats, tirats als carrers i les platges de Ceuta. El nacionalisme espanyol sempre necessita un ‘a por ellos’ per mantenir el seu relat. Fa nou anys van ser els catalans. Ara són els africans que la misèria empeny a fugir cap al nord.
Cap dels llibres que dèiem no dona mai les claus per entendre realment la història d’Espanya, amb totes les seves contradiccions. Mai no expliquen la veritat del que va succeir al Marroc en temps del protectorat espanyol, fa cent anys. Un conflicte colonial mai no resolt, que mai no es vol mirar de cara, i que encara cueja. I com que mai no s’explica, no entenem res.
