Banalització del feixisme

Havia de passar i ha passat. La floració del feixisme més o menys ocult arreu de l’Estat ha esclatat per prendre carta de naturalesa. Tots sabíem que la transició no havia arribat a trencar els corrents subterranis –tampoc els més visibles– per on el feixisme, la sang del cos de la dictadura, circulava per guanyar el futur. La blana mà de la democràcia espanyola s’ocupava a evitar els seus estrèpits –podrien entelar la imatge d’una operació de transformisme polític que es pregonava modèlic.

És clar que hi va haver un seguit de sortides de to, però els expenedors de justícia democràtica varen ser, més que prudents, clementíssims. Es tractava de no ofendre els més irritables. Una resposta institucional severa s’hauria entès com una provocació: i no només contra els feixistes en joc, sinó també contra tota una classe social que havia guanyat la guerra i temia que els fruits d’aquella victòria els fossin qüestionats.

Però ja fa temps que es veia venir l’onada dels feixisme sense complexos. Potser és un tsunami, Espanya hi és propensa. Només faltava que el nom començàs a circular per la política espanyola desproveït de qualsevol concomitància negativa. Faltava que el nom, malgrat la mort i el dolor que arrossega, es banalitzàs en boca de persones com la presidenta de la comunitat madrilenya, la senyora Ayuso: és així com la història confirma la presència creixent del feixisme a la nostra societat. La banalitat del mal, ja ens havia avisat Hannah Arendt.

Guillem Frontera és escriptor