Aznar i la doble realitat
No és una veritat universalment reconeguda, però sí molt estesa: l’exercici del poder allunya de la realitat. Potser seria més encertat dir que el poder t’instal·la en una altra realitat des de la qual pots intervenir en la del comú de la gent. Tots hem conegut o tractat algú en qui s’ha pogut observar un distanciament després d’assolir un cornaló de poder. Sigui un regidor o un president de govern, s’ha de ser molt fort i encara més intel·ligent per mantenir-se dins la realitat de tothom i operar per millorar-la. Però més d’un polític haurà observat que la realitat per la qual cobejava el poder no era la que es trobava en assolir-lo.
La perspectiva sobre el món i les coses canvia en oferir-se a la mirada del poder. Així és com el ciutadà de cada dia ho confirma en el seu entorn i entre la seva gent. No tots els trànsfugues de la realitat que ens és comuna són iguals: hi ha una franja de poderosos que s’allunyen tant del món reconegut per la majoria que encara ens sorprenen pels seus excessos –en el distanciament. Ens contemplen des de, diríem, un altre planeta, des del qual ens miren, compassius i/o enutjats, i ens llancen profecies, anatemes, dogmes, receptes, consignes i amenaces: perquè ells tenen capacitat definitòria sobre nosaltres, els nostres països i el nostre planeta. Sobre l’univers. Aquesta suposada capacitat els fa sentir déus: què va fer Déu si no crear/definir el món, la vida? D’això en deim creació, i no creure-hi està penat a molts països. D’alguna manera aquests personatges, doncs, són creadors. Arribats a aquest punt, la temptació és sibil·lina: n’hi ha que se senten a l’altura del seu Creador.
Aznar, talment com si hagués rebut signes de l’Altura, defineix Espanya com qui parla de la seva finca. Només entén que no se’l segueixi per desviacions perverses d’una o altra manera entroncades amb el comunisme o amb la seva versió més light, el socialisme. No sé si la FAES treballa en l’elaboració d’un nou decàleg, però no m’estranyaria que qualsevol dia ens en fes receptors. Ara Aznar acaba de dir que Espanya és una nació i no un estat plurinacional “ni la mare que el va parir”. És un argument tan ferm com poc convincent, excepte per a aquells que ja el veneren o l’adoren com a enviat del Cel. La realitat, però, té dret a defensar-se i ho sol fer.
