El duel fingit entre Prohens i Cañadas, exemple polític del mite de l’etern retorn, m’ha fet refugiar en Isabel Díaz Ayuso a la recerca d’emocions fortes. Una vegada vaig sentir una dona que li deia a la seva germana: “Hem d’esborrar Intereconomía del televisor de mamà. El veu tot el dia i la posa molt violenta!”. Som aquesta mare amb els vídeos d’Ayuso. M’enerva, però alhora sent una fascinació irresistible pels seus ulls buits mentre aboquen odi per la boca. Miguel Ángel Rodríguez ha aconseguit cotes excelses com a ventríloc.
No importa si la presidenta de la comunitat de Madrid parla de l’avortament, de Pedro Sánchez, de la sanitat pública (o més aviat de la privada) ni si posa amb Gloria Estefan. Canviarà el rictus atapeït o el somriure, però la mirada sempre roman inalterable. He cercat enquestes recents d’intenció de vot i li auguren una majoria absoluta encara més ampla. Vox ho tindrà difícil per créixer a costa seva, perquè ella és PP, Vox i qualsevol festa que pugui organitzar Alvise d’aquí a 2027. Aclarim que el sondeig l’ha encarregat Telemadrid, que és com si l’hagués contractat la presidenta, però res indica que la dona dedicada a fer més oposició de Sánchez que Feijóo no sigui capaç d’ampliar la seva gesta. A Madrid, segons sembla, cada vegada hi ha més Nachos Cano i menys Nachos Duato. Quan estic al límit de posar-me violent, cerc vídeos del ballarí per compensar una indignació amb una altra, ara que ell s’ha convertit en assot de la presidenta. Aquest senyor, tan elegant i de formes impecables, s’encén criticant la presidenta. Xou del bo.
Ayuso, com Mazón amb la dana, ha sortit indemne (fins i tot reforçada en les urnes) després de la seva gestió en les residències d’ancians durant la pandèmia. Perquè, a qui li importaven un grapat de vells si els bars estaven oberts? Isabel és la presidenta que clama politització davant qualsevol esment a Gaza en l’àmbit públic, però la mateixa que organitza una setmana de fastos per celebrar el Dia de la hispanitat, perquè entre immigrants hi ha classes: no és el mateix els que “comparteixen llengua i cultura” que els altres. Té clar on pescar per complir la profecia de Telemadrid. Mentrestant, es fotografia en col·legis als quals obliga a oferir una versió parcial, esbiaixada i més pròpia del franquisme sobre la conquesta d’Amèrica. Perquè politització sempre és el que fan els altres. Quina sort no viure a Madrid.
