Encara que no fa gaire que va irrompre la intel·ligència artificial a les nostres vides, l’empremta que hi comença a tenir no deixa de guanyar envergadura. Fa poc més d’un any que hi provava d’interactuar per veure fins a quin punt era creativa o tenia bones idees a l’hora de millorar –o perfilar més estèticament– una història, i tot el que em receptava eren tòpics i sortides argumentals diguem-ne de baixa volada. La veritat és que deu tenir alguna mena de limitació no només creativa sinó –ho direm així– moral: mai concep que un personatge en mati un altre, per exemple, o que passin determinades coses que puguin atemptar contra un sistema de valors primmirat i covardament cautelós. Com si concebre ‘males idees’ pogués ser socialment perjudicial, per bé que li especifiquis que tot plegat és ficció. Creativament la màquina és molt bona per reproduir i falsejar el que existeix, però no per crear coses noves. És com aquells cantants –o humoristes– que surten per la televisió a imitar-ne d’altres, que ho poden fer prou bé i amb bona veu, però que després són incapaços de crear un estil propi i no en parlem de compondre una cançó o inventar un bon acudit. Amb la feina dels pintors i dels il·lustradors s’ho apropia amb prou encert –la polèmica s’ha aixecat quan s’ha ofert l’opció de transformar qualsevol imatge en un dibuix de Miyazaki, per exemple… A dir veritat, però, hi ha d’altres coses que comença a fer i que són ponderables: li pots donar un text literari i que te’n faci un resum, i és capaç de jutjar-ne –prou aparentment– els mèrits i els demèrits, per bé que més que fer crítica literària útil i lúcida, es limita a apuntar quatre imponderables o a aconsellar-te millores que no comprometen a res. Encara és un fatal professor d’escriptura. Sembla que funciona com aquell manual mític que es titulava: Com parlar de llibres que no s’han llegit, de Pierre Bayard.
Per això parla amb allò que coneixem com ‘espectre d’arc iris’, o com els endevinadors i els tiradors de cartes, que pareix que donen consells o encerten la vida dels altres sabent de què parlen, però només ho sembla: el que fan és dir les coses amb tanta d’ambigüitat que tothom pot sentir-se identificat amb el que es diu. És conegut com l’efecte Barnum: generalitzacions, afirmacions dobles, i, sobretot, validació de qui escolta i pregunta, i tot això aplicat a allò que escrivim, de tal manera que sembla que ho llegeix i ho troba –després de fer veure que ho entén– meravellós.
La màquina és com si no llegís el que escrivim sinó el que volíem escriure, i et diu el que volem sentir. Tot plegat una estafa, i per això no ens ha de sorprendre, doncs, que s’usi sobretot la IA per estafar: per crear perfils d’empreses i d’empresaris que no existeixen –amb foto i biografia inclosa–, que publiciten productes –peces de roba, sobretot– que no existeixen, però que venen igualment a través de perfils a les xarxes. Milers de persones hi cauen cada dia; més que IA hauríem de parlar d’astúcia artificial, però posada al servei de les baixes passions de sempre.
