26/04/2022

A les arrels del malestar

3 min
Feijóo envia el pla econòmic anticrisi a Pedro Sánchez

1. El model. Fa deu anys l’economista Daniel Cohen descrivia així la paradoxa central del nostre temps: “L'economia és cridada a assumir la direcció del món en un moment en què les necessitats socials migren cap a sectors que tenen dificultats per inscriure’s en la lògica mercantil. La sanitat, l’educació, la recerca científica i el món d’internet formen el cor de la societat postindustrial. Cap entra en el motllo econòmic tradicional. Mentre la creativitat humana és més elevada que mai, l’Homo economicus s’imposa com un trist profeta, un esgarriacries dels temps nous”. És la descripció de l’impàs a què ha portat el triomf del model neoliberal i que fa que estiguin a l’ordre del dia els dubtes sobre la seva compatibilitat amb la democràcia. 

El model socialdemòcrata condicionava els processos econòmics a les decisions polítiques i donava veu a les classes populars per assegurar redistribució i equilibri social. El model neoliberal incideix en la incompetència del sector públic per actuar sobre els mercats, desacredita l’estat, donant-li un paper auxiliar de proveïdor de serveis, d’infraestructures i de garanties policials i judicials, converteix en sospitoses les demandes de participació i de mobilització social i estimula la passivitat i la indiferència.

Wendy Brown ha subratllat com aquest model abasta tots els àmbits de la societat, inclosa l’educació. Es tracta d’estendre i disseminar els valors del mercat a totes les institucions, a tots els nivells de la societat, començant ja per la formació de les criatures. No només l’esfera política se sotmet a la realitat econòmica, sinó que l'ésser humà es redueix a la dimensió d’Homo economicus, i totes les esferes de la vida estan sotmeses al càlcul d’interès. Aquesta apoteosi de l'economia, aquest discurs de desqualificació permanent de l’estat per la seva ineficiència, amaga un model de governamentalitat molt intervencionista. Es tracta d’estendre la gestalt neoliberal als dominis no econòmics, fins i tot a la vida privada de les persones.

2. La decadència. ¿És inevitable la decadència de la democràcia i el triomf del nou estat corporatiu? Sheldon Wolin ho va tractar en el seu llibre Democracia S.A. L’argument podria explicar-se així. Des que el 1980 Ronald Reagan va prometre “deslliurar el poble  de la càrrega del govern”, el Partit Republicà ha seguit una evolució que està conduint gradualment els Estats Units a una dissolució de la democràcia en una forma de totalitarisme que ell anomena invertit. L’objectiu principal no és la conquesta del poder a través de la mobilització de les masses sinó la desmobilització de les masses des del poder, fins a retornar-les a l’estat infantil, del qual ja Tocqueville havia advertit que era un dels perills de la democràcia americana. Crear una ciutadania apàtica que oposi poca resistència a l’acció del governant.

Les eleccions franceses són l'enèsima confirmació del que ja era patent almenys des del 2008: que els esvorancs provocats en la societat pel Consens de Washington han acabat desencadenat la frustració i la irritació d’una bona part dels ciutadans, els que se senten més deixats de la mà de Déu. Ho vam veure amb el fenomen dels indignats, que aquí va prendre la forma del 15-M i que va acabar portant Podem i els comuns al poder en una interessant experiència d’ampliació de camp. I ho està capitalitzant ara l’extrema dreta, a Europa com als Estats Units, que ha anat a buscar la polarització centrant el conflicte polític en la qüestió identitària, com a via per enquadrar els ciutadans irritats, al mateix temps que garanteix al poder econòmic que està al servei dels seus interessos. I ara estem en aquest punt. I així s’entén el cínic espectacle d'Alberto Núñez Feijóo felicitant Macron en el mateix moment en què el PP ha trencat el tabú de l’aliança amb l’extrema dreta.

De manera que poques alegries. Avui, com abans de les eleccions franceses, la qüestió és la mateixa: ¿és compatible la democràcia amb la nova fase del capitalisme? Les eufòries d’alguns són la millor prova que estem en una situació d’emergència. I la democràcia no es defensa felicitant Macron, pactant amb Vox i dient que no passa res.