Arguments mandrosos

És pitjor la mandra que la manca de talent, i en el cas de la presidenta de Madrid no se sap quina de les dues és la seva major virtut. El cas és que per una cosa, per l’altra o per totes dues sumades al seu desvergonyiment, la presidenta de la Comunitat de Madrid ha començat a perdre peu dins del PP. 

El seu pas per Barcelona ha deixat en evidència que no serà mai el relleu de Feijóo quan es produeixi. No ho serà per la poca intel·ligència política dels seus arguments dins mateix del PP. Ayuso mai no ha tingut contenció, però és que els seus arguments contra el català, l’euskera i el gallec són tan mandrosos que són inexportables més enllà del Callejón del Gato. Segons la presidenta madrilenya, fer servir un altre idioma que no sigui el castellà és fer creure que "som un estat plurinacional que no som". "Ens volen fer sentir estrangers a casa nostra", va dir encara a la sortida. A banda de la limitació mental i la mala fe que demostra, Ayuso oblida que el poder territorial del PP no està a Génova i que els seus col·legues fan equilibris diaris a Galícia o a València i les Balears, on parlen català i el reivindiquen –mentre pacten amb Vox mesures per desprotegir-lo– a canvi de sobreviure.

Ayuso va rebentar l’estratègia del PSOE, però també la del PP, que volia que els titulars fossin la petició d’eleccions dels barons i no l’evidència del model unitarista, homogeneïtzador i provincià de la dreta espanyola. Els suposats defensors de la Constitució en són els principals enemics. 

La Conferència de Presidents de Pedralbes era un gran decorat per a tots els assistents, cadascun amb els seus interessos i tots ells amb la mirada a curtíssim termini. El PP i el PSOE només aspiren a enfrontar-se a cops de bastó fins que arribin groguis a les pròximes eleccions. Uns comicis que en realitat es decidiran amb els resultats que obtinguin l’atomització de partits a l’esquerra del PSOE i l’extrema dreta del PP amb Vox. Seran ells els que decideixin qui pot formar govern. Mentrestant, paciència amb la bronca animada per l’infoshow madrileny.

La reunió de Barcelona va ser una escenificació per a tots. El PSOE volia els governs autonòmics formant militarment, utilitzant la presència del rei, abans de la manifestació del PP contra la "màfia" socialista. Als crits contra Sánchez, sempre podrà contraposar la fotografia dels barons populars a Barcelona amb el capo di capi. Objectiu aconseguit. 

El PP va deixar clar que boicotejaria la reunió quan va afegir una llarga llista de temes a tractar en un temps impossible i sense cap treball previ. De fet, poc importa, perquè si el PSOE hagués volgut acords hauria fet feina seriosa de manera bilateral, que és l'única manera de salvar el boicot de Feijóo i de pensar en els ciutadans.

Un favor a Salvador Illa

El president Salvador Illa volia enviar el missatge que el Procés és història i que la "normalitat" ha tornat a una Catalunya bastant més tranquil·la que Madrid. La pobra i provinciana estratègia d’Ayuso l’ha ajudat, centrant-lo per comparació, a l’espera de la gran assignatura pendent i impossible del finançament autonòmic en què el president català es juga realment la salut del seu govern. Quan una Ayuso tensa es converteix en la nèmesi de Salvador Illa, puja la seva cotització per a la successió de Sánchez amb un candidat perifèric que encara creu que Espanya és federalitzable.

Les relacions entre el PSOE i el PP estan dominades per la improductivitat i pel descontrol emocional. La legislatura està esgotada, tot i que no acabada, i ens esperen mesos de molta gesticulació i bullanga. Ayuso està cada cop més nerviosa i més excèntrica, i seria recomanable que baixés la temperatura que ha pujat a base d’insults i d’atiar les més primitives passions, però no s’hi pot comptar. 

La flema britànica no és només una manera de parlar o d’actuar, és una actitud davant la vida, una mena de defensa davant del caos del món. Sovint és un escut d’aquells que prefereixen riure o ignorar amb estil que perdre els estreps. Exigeix ironia i intel·ligència per desarmar els adversaris i serenitat. Sembla que Churchill deia: "La història serà amable amb mi, ja que tinc la intenció d’escriure-la". No serà el cas d’Ayuso.