Aranzels inútils
Vivim moments d’incertesa a escala planetària a causa de la imprevisibilitat de les decisions del govern dels EUA en política econòmica. L’objectiu declarat de la política aranzelària dels EUA és recuperar producció manufacturera al seu país. Lamentablement, és molt difícil que aconsegueixi aquest objectiu. Per dues raons.
La primera és causada per la complexitat de la tecnologia del segle XXI, que el govern americà sembla menystenir. Una empresa que actualment produeixi els seus productes fora dels EUA i estigui disposada a traslladar-la a l’interior del país ha de considerar múltiples factors: ubicació de la planta, disponibilitat de terrenys, adquisició de la maquinària, instal·lació, logística de la producció i distribució i, especialment, disponibilitat d’enginyers i mà d’obra qualificada. Amb l’agreujant que la taxa d’atur als EUA el darrer mes de març va ser del 4,2 %, extremadament baixa, i la política del govern estatunidenc és molt contrària a la immigració. Cap empresa pren una decisió d’aquest calibre a la velocitat amb què el govern dels EUA canvia la seva política aranzelària. I, si finalment la pren, el desenvolupament d'un projecte empresarial d’aquest nivell requereix no mesos sinó anys.
I això ens porta a la segona raó. Aquest hipotètic projecte empresarial ha d’incloure una curosa anàlisi econòmica, que analitzi la rendibilitat a curt termini i l’amortització de la inversió a llarg termini. Cal tenir present que l’únic benefici cert d’aquest canvi d’ubicació d’una factoria és el diferencial de cost per culpa dels aranzels, que hauran de ser suficients per compensar els costos diferencials de mà d’obra i amortitzacions, com a mínim. Si, addicionalment, aquests aranzels són diferents per a les importacions provinents de diferents països, s’incrementa la incertesa sobre la rendibilitat de la inversió, que cap empresa assumirà en un escenari d’inestabilitat regulatòria. Només sota la hipòtesi que els aranzels siguin permanents i previsibles, aquests podrien influir en les decisions d’inversió empresarials.
En acabar la Segona Guerra Mundial els EUA tenien el 60% de la producció industrial i el seu PIB era el 50% del mundial. Avui dia és el 25%; continua essent formidable, però ha canviat la seva composició: està basat en serveis, principalment d’alt valor afegit, ja que la producció industrial dels EUA representa només el 20% mundial. I això és una part del que Trump ni explica ni sembla entendre. Els EUA tenen un dèficit comercial en el mercat de béns amb molts països, que es compensa sobradament amb el superàvit de la balança de capitals. El capital per definició és poruc i, si el deute americà o el dòlar eren tradicionalment actius refugi, la política econòmica del govern Trump pot fer canviar aquest escenari. Això provocaria no tan sols no resoldre el dèficit de la balança comercial sinó perdre també l’avantatge de l’entrada de capital estranger i debilitar l’accés als diners a la seva pròpia indústria, tant de béns com de serveis. Per contra, la Xina, amb el 15% del PIB mundial, té al voltant del 60% de la producció industrial mundial. Tots els països han de trobar el seu lloc en el tauler econòmic mundial, i també en el tauler industrial, perquè aquests percentatges canvien molt lentament. La producció industrial avui dia és molt especialitzada, i cap país pot aspirar a una sobirania tecnològica completa. Cada país ha de donar suport a la seva indústria més competitiva, que ha de competir en un mercat global. I això val igualment per a Catalunya, Europa o els EUA. Per posar un exemple molt evident: els dos grans fabricants d’avions, Boeing i Airbus, comparteixen molts proveïdors, empreses altament especialitzades que ofereixen components molt específics que tots els avions necessiten. De moment, sembla que el president Trump, amb la seva política aranzelària, ja ha fet el primer favor a Europa encarint aquests components a Boeing i, per tant, fent més competitiva Airbus.
Finalment, però no per això menys important, la producció de serveis especialitzats als EUA s’ha forjat durant dècades en la importació de capital de coneixement, atraient un gran part dels millors investigadors mundials a les seves universitats, centres de recerca i empreses. Les darreres notícies sobre la intenció de controlar el pensament d’aquestes universitats no tan sols animen a la repatriació d’aquest coneixement sinó que també poden començar a fer trontollar l’estabilitat de les institucions que durant tants anys han anat forjant unes estructures sòlides de suport.
La visió econòmica de Trump està ancorada en els anys 50 del segle passat: més indústria manufacturera i menys centres de recerca i transferència. Europa faria bé d’estar atenta a aquests moviments i aprofitar aquesta oportunitat per recuperar part del camí perdut en la cursa per la innovació tecnològica.
