Aragonès sota les ombres
Que l’ombra del gran arbre de la República no impedeixi veure el bosc, la seva frondositat però també les seves zones malmeses o de secà. La nova etapa que emprèn la presidència de la Generalitat necessita autoritat i ambició, dues coses que es troben a faltar des de temps de Pujol i Maragall. Fer de la República prioritat, quan tothom sap que no està a l’abast, pot acabar sent -com en l’última legislatura- una coartada per a la impotència.
Pere Aragonès ha sofert un dur -sovint deslleial- desgast per part dels socis amb qui ara ha de compartir govern. Al voltant de la seva figura hi giren ombres que no seran fàcils d’esvair. La presència d’Oriol Junqueras a la proclamació del nou president segur que va fer que molts pensessin que en circumstàncies normals hauria estat ell l’escollit. Mai és fàcil emancipar-se de la figura del pare. Els estranys moviments de les últimes hores en el si de Junts, amb la renúncia d’Artadi i els silencis del sector més incompatible amb ERC (el que, a l’estil Trump, conjumina neoliberalisme i confrontació), projecten l’ombra de Puigdemont sobre el nou president.
Amb Pere Aragonès, una nova generació pren el relleu. Cal mobilitzar el país per rellançar-lo després de tres moments d’excepcionalitat: la crisi del 2008 i l’austeritat sàdica que Europa hi va donar com a resposta; el Procés i la seva subrogació al poder judicial per part d’uns governants espanyols incapaços d’afrontar-lo políticament; i la pandèmia. Sortir del pantà vol dir generar una dinàmica ambiciosa per mobilitzar la societat civil, però també per bastir ponts en totes direccions en l’escenari polític. Els comuns estan a l’aguait. El PSC no és Ciutadans. I cal aprofitar-ho.
Les nacions tancades -una cultura, una llengua, un poble- ja no existeixen. Avui les societats són enormement diverses i la democràcia de qualitat és aquella que integra i no exclou. Per això, la dinàmica binària de confrontació acaba conduint a l’estancament. I la presidència d’Aragonès hauria de ser el final de l’aturada i el principi de l’ambició. La llunyana meta d’arribada (la República) no pot ser coartada per justificar fracassos i impotències en el present, entre altres motius perquè per la via monotemàtica segur que no s’hi arriba. Ni allà, ni enlloc.
