Ara toca fer

Nosaltres, el poble, hem patit massa les desqualificacions, les negacions, els vetos en què la política catalana ha viscut des de fa massa temps. Ara tenim un Govern que s’autoqualifica d’estable, sòlid i lleial amb ell mateix. Podem aprofitar-ho?

La confiança mútua és la pedra sobre la qual es construeix el futur. No existeix aquesta confiança, i hem de bastir-la entre tots. Pel bé de tots, per acabar amb una època que ha sigut cara en peatges, però que hem de poder oblidar. Algú ha de fer el primer pas per sortir del cercle viciós actual i entrar en un de nou i diferent. És el que més costa, però és segur que és a qui té més poder que toca ser més generós, qui ha de fer el primer pas.

És legítim confiar que PSC, comuns i altres donin el benefici del dubte al nou Govern. Això significaria l’abstenció, i no la votació en contra, en lleis que siguin d’utilitat general -renda bàsica universal, combat contra l’atur juvenil, etc.-, i el suport explícit en accions de govern que millorin l’eficiència de la nostra economia, programes europeus de reconstrucció i resiliència, programes que reparin els efectes de la crisi. Perquè això passi cal que el president de la Generalitat faci una declaració explícita i formal en el sentit que aquestes seran les prioritats del seu Govern en aquesta legislatura, és a dir, treballar pel futur immediat, aprofitar les ocasions que ara es tenen i deixar els somnis i els desitjos i objectius a llarg termini. No per oblidar-los, sí per ajornar-los. Per treballar per a tots en benefici de tots els que dubten i els que fan oposició, els que critiquen i els que aplaudeixen. Els discursos emfàtics de la investidura d’uns i altres ja s’han fet, està bé, és inevitable, ara anem tots plegats a la realitat de les coses.

Pèricles, en un dels tres discursos que se n’han conservat, probablement escrits per Aspàsia, la seva companya, va dir en paraules de Tucídides: “I en el que fa referència a la virtut ens distingim dels que són majoria perquè ens procurem als amics, no rebent favors, sinó fent-los. I és que qui atorga favors és un amic més segur per mantenir-hi l’amistat que aquell que l’hi deu a qui l’hi va fer, perquè el que el deu se sent en el fons més feble, ja que retornarà el favor, no gratuïtament, sinó com si fos un deute. Podem ser ara els únics i ho volem ser, per procurar a algú aquests beneficis, no tant pel càlcul del moment oportú, com per la confiança en la nostra llibertat de triar”.

Primer la generositat, després l’exigència. No hi ha raó per dubtar de la sinceritat dels polítics que públicament han demanat perdó a la ciutadania pel temps que han trigat a arribar a un acord per fer govern. Ara se’ls podria dir que ens deuen un acord que no només inclogui els “seus”, sinó també aquells que han estat adversaris polítics i ara poden ser, mereixen ser, companys en un viatge el punt de partida del qual hauria de ser la nova legislatura. L’acord en tot és il·lògic, però en el respecte, la lleialtat i la legítima discrepància sí que és lògic. Practiquem tots el benefici del dubte ara que han desaparegut les raons del conflicte entre els que ara són amics, i han semblat a voltes enemics. Ampliem aquest acord, no als amics i als que pensen més com nosaltres, sinó a tots. Perquè cal no oblidar-ho, el més important, el que ens farà més feliços, és el respecte entre diferents.

Però s’ha de governar i els debats sobre política, sobre el referèndum, sobre l’amnistia... s’haurien de deixar ara en un segon terme i treure’ls del Govern per no afectar negativament la seva eficàcia de gestió. S’han de buscar, i trobar, persones amb capacitat, experiència, coratge; avui cal tenir coratge per ser conseller, i voluntat per formar part del Govern. No són els millors governants els que més disciplinadament militen en els partits polítics, els que obeeixen millor. De fet, com més independents dels partits polítics i més valorats per les seves capacitats, millor. En un govern de coalició això no és fàcil perquè segons els partits “els del meu bàndol han de ser lleials”... Si no ho podem aconseguir del tot per raons de fidelitat política, equivocada però real, almenys fem que els segons nivells siguin competents... La política és l’art del possible.

Aquestes dues qüestions, la independència de criteri i el prestigi i l’experiència dels membres del Govern, estan alineades amb el respecte per l’adversari polític. Són qüestions relacionades i necessàries per millorar el nivell del debat polític i fer més eficient i menys partidària la gestió del Govern. La desaparició de Cs com a pes polític rellevant i la força renovada del PSC permet esperar que ara sigui més fàcil.

Hi ha una opinió publicada majoritària que expressa sense embuts que aquest és un Govern que neix desprestigiat, que serà afectat per tots els mals del passat, des del conflicte intern fins a la desorientació i la falta d’ambició. És per això que necessitem gent de prestigi al Govern, perquè necessitem un bon Govern en una etapa de reconstrucció i millora. Oblidem la crítica política estèril dels darrers anys.