Ara fa un any, els pagesos...
Ara fa un any, per aquest temps, aplaudíem un munt de gent. Es va imposar una rutina de sortir als balcons (als portals millor que no), cada dia a les vuit del capvespre, a fer una espècie d’aplaudiment simbòlic al personal sanitari que estava “lluitant a primera línia” (per fer servir una d’aquestes irritants expressions que posen de moda els mitjans) contra el coronavirus (he de confessar que servidor hi sortia, al balcó, arrossegant bastant els peus, més que res per evitar després ser renyat per una veïnada que passava llista, i que m’abstenia d’aplaudir, perquè els que passaven a recollir els aplaudiments eren els cotxes dels municipals i de la Guàrdia Civil). Figurava que sortir als balcons era una manera de donar-nos coratge i escalf els uns als altres. Crec que no ens equivocarem si afirmam el següent: la majoria de veïnats que en aquelles setmanes van establir una certa comunicació de balcó a balcó no s’han tornat a dir ni bon dia d’ençà que es va acabar aquella situació.
De la mateixa manera, altres aplaudiments suposadament emocionats, i carregats de bones intencions, van durar una bufada. Hi va haver qui es va posar a aplaudir les caixeres i les dones de fer net dels supermercats –els únics locals que estaven oberts– perquè van descobrir que, gràcies a elles, podien obtenir aliments i altres béns de primera necessitat en unes condicions higièniques adequades. Això és ben cert, però la feina de les caixeres i de les dones de fer net és igualment important i necessària durant tot l’any, i tanmateix no s’ha tornat a veure que ningú es planti davant d’una d’aquestes treballadores a aplaudir-la una estona. I encara va passar una cosa semblant amb els pagesos i els ramaders: de sobte tothom es va recordar de la seva existència (alguns la van descobrir per primera vegada), i els aplaudien quan passaven amb els seus tractors pels carrers (ho feien de franc, en acabar el seu jornal) a desinfectar-los esquitxant la via pública amb aigua i lleixiu. També va ser molt lloada la campanya que van posar en funcionament, sota l’eslògan “Tu queda a casa, nosaltres t’omplim el rebost”, i que consistia en un servei de repartiment de productes a domicili: verdura, fruita, hortalissa i carn fresca i de qualitat, directa dels pagesos i ramaders a casa dels clients. També s’hi van afegir alguns cellers de vi i d’oli, i alguns pescadors. Es va aprofitar per reivindicar el consum de producte de proximitat i el quilòmetre zero, i per fer pedagogia sobre la necessitat de no consumir aliments ultraprocessats, que han recorregut literalment mig planeta abans d’arribar, empaquetats en plàstic, al prestatge del supermercat. Calia entendre la pandèmia com un avís i aprendre a viure més respectuosament amb el nostre entorn. I, de passada, pensar en una economia que no depengués tan sols del turisme, etc.
Fa molts mesos que ningú es recorda de tot això i que només sentim lamentacions de restauradors i hotelers, i pregàries perquè tornin a venir turistes a balquena. Però el cert és que els pagesos i les pageses, poc més de quatre mil persones ara com ara a les Balears, són els que treballen i es cuiden del territori no urbà de les nostres illes, al voltant d’un 77%: és a dir, la terra que (aquesta sí) ens dona menjar, i també el paisatge mediterrani que venen a admirar i a gaudir els turistes d’una certa qualitat. Conreus, camins, boscos, muntanyes, voreres de mar: quan ho veieu cuidat, és que hi ha pagesos que ho cuiden. Fan molt més ells per la nostra economia i el nostre benestar que d’altres que es dediquen a practicar l’evasió fiscal. I no els sentim gemegar i, encara menys, que ningú es preocupi de fer almenys que els seus productes tenguin prioritat a les grans superfícies o als locals de restauració.
Sebastià Alzamora és escriptor
