Aquest gest, que ho és tot

Sobre el cas que s’està jutjant aquests dies, una violació en grup a Sabadell, he sentit queixes unànimes del comportament del fiscal, que ens ha semblat innecessàriament cruel, per escèptic, amb la noia. Mentre ella relatava els fets, ell anava interrompent-la amb algun “N’està segura?”

Tinc el convenciment que la noia és una víctima i que els acusats són culpables. Però el meu convenciment es basa en un gest, que de seguida els explico. Vull dir, abans, que em sembla que li fem un trist favor, a ella i a totes les que han patit el mateix que ella o ho patiran, si la declarem innocent i a ells culpables abans del judici. No actuaríem tan convençuts en un judici per assassinat, seríem cautelosos. Però en un judici per violació, si mostrem dubtes, si parlem de la presumpció d’innocència, se’ns pot acusar de còmplices del masclisme o de la violència de gènere. El fiscal, per acusar els denunciats, ha de poder provar, amb preguntes a la víctima, el que va passar. Ens queixem, també, del fet que ella hagi de rememorar, de nou, allò. Però ho acceptaríem (desolats, esclar) en un cas de tortures o assassinat.

El gest. Primo Levi, en el seu Si això és un home, recorda un dia de treball al camp de concentració. El kapo de barraca va aixecar una filferrada per passar i es va embrutar la mà. Se la va netejar amb tota naturalitat a l’uniforme de l’escriptor. I ell diu: “És per aquest gest que jo avui l’acuso”. Doncs bé. Un dels acusats —aquest no va violar-la, aquest s’ho mirava— ha entrat als jutjats fent el senyal de la victòria amb els dits índex i del mig. No m’imagino que cap innocent, per descerebrat i imbècil que sigui, acusat de còmplice d’una violació entri així als jutjats, fent el símbol de la victòria. I és per aquest gest que jo avui l’acuso.