Per molts anys, Izan
Diverses, mutants i molt preocupants són les facetes de les violències que experimenten les nostres societats cada instant. Cap edat s'escapa ja d’aquest arrelat procés d'infligir dolor i humiliació al proïsme, aquest malsà plaer i goig de veure aniquilar l'altra persona i gaudir vexant-la i degradar-la anímicament i físicament.
Les violències i les diverses facetes del maltractament es van mutant i es van adaptant a cada època, i es van legitimant de manera col·lectiva, fins a tal punt que unes certes expressions i accions es van convertint en part de la normalitat que no escandalitzen ningú i tenen la complicitat dels espectadors passius, que es converteixen en testimonis còmplices amb el seu silenci i inacció.
La nostra història, al llarg dels segles, ens ha ensenyat que la capacitat dels éssers humans de fer-se mal els uns als altres no té límits. L'ésser humà ha portat la violència massa lluny i això és el que genera inquietud, perquè la violència s'inculca, s'ensenya; per tant, el desig i la tendència de fer mal a uns altres, per diferents raons, es construeixen en la ment de l'individu mitjançant un tortuós procés d'aprenentatge que argumenta i justifica tota acció de denigrar el proïsme.
Fa molta pena veure vídeos com el del menor de Lloseta els companys del qual, conscients o no de la seva crueltat, juguen a clavar-li verinosos dards amb les seves burles mentre ell es refugia ajupint el cap, en un profund silenci i en la pantalla del seu mòbil. La pregunta és: Com continuen ocorrent aquests tipus de linxament, si se suposa que els menors, en activitats i espais compartits, haurien d'estar acompanyats per professionals? Em sorgeix una llarga llista de preguntes que continuaran sense resposta perquè, lamentablement, la burla, la humiliació i les diverses facetes del linxament al diferent segueixen en la nostra quotidianitat.
Els menors són el reflex del que els ensenyen i els permeten els adults; per tant, quan farem una revisió profunda i conscient de les nostres pròpies mesquineses, que anem traspassant de generació en generació? Quan comencem a distanciar-nos del nostre costat fosc i a practicar una cultura de respecte en les diferents esferes de la nostra vida, ja sigui en l'àmbit privat –i amb això em refereixo a l'educació a casa– o en el públic –i amb això em refereixo, per exemple, a espais de treball o d'oci.
Banalitzar assumptes tan greus com les manifestacions de la cultura de la violència només ens fa mal a nosaltres mateixos, perquè les vexacions no tenen res de divertit ni han de ser legitimades. Els menors aprenen dels adults i els adults continuen divertint-se creant i consumint contingut la base del qual, en algunes ocasions, és la burla i la degradació d'altres persones –i amb això em refereixo a sèries televisives i eterns programes en cadenes l'especialitat de les quals és crear i aniquilar personatges de carn i os.
I com bé diu Elie Wiesel: “Davant les atrocitats, hem de prendre partit. El silenci estimula el botxí”.
Malika Kathir és filòloga
