Una angoixa antropo-obscena
Si, trescant pel carrer, passes pena que et caigui un tros de coet al cap; si, en fer rajar l'aixeta de la cuina o del lavabo, pateixes per la quantitat (i qualitat!) d'aigua que amolla i a la ment s'hi compon la imatge d'un pantà sec, eixut, o d'un camp de golf de verd resplendent; si nedes més anguniejat pels parracs de plàstic que t'acaronaran la braçada que pels grumers elèctrics, i sense poder ullar l'horitzó, interromput per navilis tan alts com gratacels no habitables; si t'esparvera observar les esplanades de cotxes de lloguer aturats que es reparteixen pels solars de vora l'aeroport i condueixes pregant per no topar, a la cuneta, una milana, un mostel o una tortuga; si l'anunci de televisió que pregona el nombre de nadons morts per la contaminació de l'aire t'ha provocat un irremeiable insomni anit...
...et diran, al centre de salut o a la taula del cafè, que t'ha agafat ecoansietat, ecoangoixa o que ja ets un malalt de solastàlgia. I, malgrat que no s'han de menystenir, en cap cas, les afectacions d'un trastorn d'ansietat, convé no donar corda als posicionaments vitals victimistes, catastrofistes. L'ambició humana, en formes ben diverses, és a dintre nostre, i potser és bo de servir-se'n per no acceptar, mans plegades, que ja no s'hi pot fer res.
Entre tots els qui ara ballem entre la trentena i la seixantena hem contribuït, en més o menys mesura (sigui afegint-hi llenya o bé deixant fer), al desastre que s'escampa, cancerós, de dècades ençà, pel planeta. N'hi ha que ho van saber llegir i ens n'avisen des de fa anys. La poeta Maria Antònia Massanet, al seu Kiribati (Adia Edicions, 2015), demanava: "humiliats fins a la medul·la /doblegats fins a l’espasme /seguirem, enllotats, besant els peus /de qui tant ens ha desposseït?". Fem-hi alguna cosa. Encara que la cosa vulgui dir trinxar-ho tot, d'una vegada per totes; indignem-nos, com demanava Stéphane Hessel; o encara que la cosa vulgui dir parar, callar, ocupar menys espai, almanco per recuperar una relativa dignitat humana. Perquè, encara que avui sembli del tot irreversible, malgrat que estigui corroborat científicament i sens dubte que algunes de les conseqüències ja són inevitables, si repassem bé la història d'aquest planeta (des que hi som els humans, i d'abans i tot), l'ecosistema global, la Vida que és aquest planeta on hem nascut o anat a parar, té unes capacitats meravellosament sorprenents d'adaptar-se als canvis i de regenerar, ressorgir, recomençar. A poc a poc. Des de la terra o l'aigua, des dels elements bàsics. Fem-ho senzill, simplifiquem-ho.
A Sementers d'or-di, el pintor Pep-Maür Serra es passeja pels camps que ens hem venut, evocant els lluentons daurats que ens regalava la terra quan la treballàvem. El poeta llucmajorer Miquel Cardell no troba enlloc on estar-se i s'enfila a Els ponts de l'autopista (Adia Edicions, 2020) –trasllada el cor i la casa al nomadisme de les margeres: "La meva pàtria és un pany de paret /de pedra seca o de marès /mig esbucat /que no va enlloc ni tanca res, /tallat pel solc de l’autopista". Àngel Terron, poeta i catedràtic de Química Inorgànica, surt al corral que té a Ciutat i hi planta El jardí de les merlères (Lleonard Muntaner, Ed., 2022). "L'esforç d'un pinyol de llimona per ésser llimoners, o esdevenir a la fi llimona, és tan immens com la pietat de Déu", observa. En aquest refugi, Terron hi alimenta la seva humanitat, connecta amb la resta d'éssers que el cohabiten (les mèrleres, les abelles, les roses), i hi conrea també aliment per al cos (totes les herbes i algunes de les fruites que aniran a parar a les seves famoses coques mallorquines). "La realitat no existeix: /sols viu a la visceralitat dels somnis", la qual cosa vol dir que ens l'hem de fer nosaltres, la Realitat, que ens l'hem anada fabricant nosaltres i que la podem re-modelar nosaltres.
Al capdavall, l'únic tractament natural contra l'ansietat consisteix a agafar consciència que fa falta ben poca cosa per estar bé al món, per viure. Humilitat. Aire per respirar, terra i aigua per nodrir-se, i els altres. Al capdavall, l'Angoixa humana sempre s'ha congriat des de la por que tot s'acabi, des de la preocupació compassiva (alhora egocèntrica) pel "Qui en tindrà cura quan jo ja no hi sigui?"; i, des de sempre, s'ha pal·liat amb l'adopció de maneres d'habitar el món a partir de la contemplació, l'escolta i l'art –que és transformació i és rebel·lia.
Laia Malo és poeta, músic i traductora
