Un àngel i un futbolista
Vaig llegir no fa gaire el llibre Alguien camina sobre tu tumba, de Mariana Enríquez, narradora argentina que us recoman si teniu tirada a la cosa fantàstica i, també, si us agrada la bona literatura. En aquest cas es tracta d’un llibre d’aquells que ara en diuen de no-ficció: una volta al món en 24 cementeris, d'Austràlia a l'estret de Magallanes passant pel Highgate de Londres, les catacumbes de París, el cementeri jueu de Praga i el cementeri monumental de Gènova. I amb aturada al Poblenou. Té alguns dels tocs macabres que el lector de Mariana Enríquez pot esperar, però més aviat és un llibre que veu els cementeris com a llocs on recordar amb afecte el pas per la vida d'homes, dones, pobles i comunitats. L’autora mira als difunts amb més tendresa que fascinació mòrbida. Hi trobareu històries tan bones com la del periple post mortem d'Evita, o la dels gal·lesos emigrats a la Patagònia per poder viure en la seva llengua. Us ho passareu molt bé.
La qüestió és que la lectura del llibre m’ha empès a contar-vos la meva particular història familiar del cementeri de Palma, una història que té a veure amb un àngel que medita, assegut, darrere l’oratori del cementeri nou. L’oratori és el gran edifici rodó amb cúpula que deveu recordar si heu estat a la nostra necròpoli, i el cementeri nou tampoc no ho és tant: se’n diu així perquè és posterior al sector més vell, però està prou carregat d’història. Va començar a fer-se a finals del XIX i acull pedres i difunts molt més antics que tota la part que s’estén cap a la Via de Cintura. Un jardí de repòs venerable, amb inquilins com Emili Darder, Llorenç Villalonga o el cantant Uetam. És de justícia assenyalar que per a situar-se al cementeri i conèixer-lo com mereix resulta utilíssima la guia de passeig feta per Carlos Garrido i publicada per l’ajuntament.
L’àngel és un dels motius escultòrics més repetits a tot el recinte. “Tot àngel és terrible”, diu un vers famós de Rainer Maria Rilke, que veia aquests éssers com missatgers d’un món alhora adorable i ominós. Al nostre cementeri hi ha àngels que ens remeten a la desesperació o a l’elevació mística, però també n’hi ha de melangiosos i fins i tot de plàcids: el nostre és d’aquests. És un infant que seu, cap baix i mà dreta sobre la falda, amb unes ales que semblen més un pes que no un mitjà per enlairar-se i amb una corona de flors a la mà esquerra. La silueta transmet aflicció, però el rostre és gairebé de felicitat. Al lateral esquerre de la peanya hi ha una làpida que ens informa: “Recort dels seus Pares a son fill Miquel Llauger y Perelló que morí dia 28 de Janer de 1901 a l’edat de vuit anys”. I aquí, naturalment, he de fer un altre incís per mostrar satisfacció per aquesta làpida en un català prou correcte, anterior a la normativa fabriana, i que és una excepció ellntre els epitafis en castellà de l’època.
L’infant Miquel Llauger era fill d’un altre Miquel Llauger, català del Principat, que és qui va portar a Mallorca el llinatge de qui firma aquest escrit. Era un comerciant, propietari d’El Siglo, una botiga de productes tèxtils tancada fa molts d’anys però que encara llueix el rètol de fusta al carrer dels Set Cantons. La tradició oral familiar no ens informa sobre la causa de la mort del nin. El que sí que diu és que la cara de l’àngel de l’escultura és la del nin desaparegut.
El matrimoni del comerciant català i la mallorquina Francisca Perelló va tenir quatre fills, després d’aquest immortalitzat escultòricament: els més grans són els dos fadrins que han passat a la història familiar com el tio Pepe i el tio Perico, després venia Xim, el meu padrí, i finalment un nou Miquel Llauger. Aquest Miquel, naturalment, va néixer després que el seu germà gran morís i en va agafar el nom. Diria, sense haver-ho estudiat, que avui no posaríem a un nadó el nom d’un germà mort, perquè ho veuríem com condemnar-lo a carregar una ombra tota la vida, però que no era un costum infreqüent al seu temps: els nins hereten el nom del padrí i un nin acabat de néixer devia haver de rellevar el germanet mort en aquesta responsabilitat.
Potser algun lector que sigui brusquer de la història del futbol balear ja deu haver identificat aquest Miquel Llauger, el millor de quatre germans que varen ser tots jugadors. En Miquel Llauger va ser una de les figures de l’Alfonso XIII, precursor de l’actual RCD Mallorca: hi va jugar dotze temporades i va fer 118 gols. També va fer dues temporades a l’Espanyol i va arribar a la categoria d’internacional: va ser convocat per jugar amb la selecció espanyola contra Àustria, tot i que es va haver de conformar amb la banqueta dels reserves. Mentre ell feia gols, el germà de pedra de qui havia manllevat el nom meditava amb tranquil·litat. Encara medita.
