18/06/2021

Anècdotes educatives

3 min

Una de les anècdotes interessants del mes ha estat la notícia d’un pare “proposat per a sanció” per haver sobrevolat amb el seu dron el pati del centre escolar on estudia la seva filla, a Palma, i haver-ne enregistrat imatges.

És una anècdota, clar, i no cal extreure massa conclusions de la feta concreta, però té la seva gràcia, perquè en el món de la pedagogia moderna –o més aviat, en el del coaching educatiu– s’utilitza sovint el terme “pares dron”, fins ara, això sí, limitat a l’ús metafòric.

El concepte fa referència a aquells progenitors que sobreprotegeixen els seus infants, que supervisen totes les seves accions i processos, que intervenen més del que seria necessari o recomanable i que necessiten mantenir sempre el control.

La demografia –menys fills per família–, la projecció en els fills de les pròpies aspiracions, pors o frustracions, l’obsessió pel risc 0, la recerca compulsiva de la perfecció, el sentiment de culpa per no dedicar el temps suficient a la criança... són algunes de les causes que expliquen la “hiperpaternitat”, aquest afany sobreprotector que sovint és interpretat erròniament com una paternitat “responsable”, però que amaga importants disfuncions i perills.

Les versions són diverses i la gradació infinita, clar. Des de la mare que encalça el seu fill entre les engronsadores i tobogans del parc infantil per donar-li el berenar a la boca, fins a la que tragina la feixuga motxilla d’un bergant de catorze anys. Des del pare “mànager” obsedit a potenciar al màxim l’hipotètic talent del seu fill, fins al que gestiona la seva agenda diària i intervé activament en el grup de WhastApp de pares –una de les més malignes invencions del diable, per cert.

Ara, a més, la tecnologia ha posat a l’abast de les famílies un catàleg infinit d’enginyosos gadgets per poder controlar els fills, però ‘en pla guais’: apps per a supervisar els bebès, plugins de geolocalització, bloquejadors d’accessos, complements informàtics per a “monitoritzar” continguts... 

Això de “monitoritzar” continguts abans es deia “espiar” i era una cosa molt lletja que feien alguns pares que, per exemple, es creien amb dret a llegir el diari dels seus fills o a remenar dins els seus calaixos. Per ventura qualque pare es pensa ara ser molt modern per haver descarregat a la xarxa un complement supersònic que li permet saber amb qui xateja la seva filla, però el diagnòstic és irrefutable: un carca de tota la vida.

La pitjor conseqüència d’aquesta creixent sobreprotecció és la pèrdua d’autonomia dels fills, entesa com la capacitat de fer les coses per si mateixos i de ser-ne conscients. És a dir, es perd o s’alenteix la capacitat de madurar. Una espècie d’“infantilització dels infants”, ja molt perceptible a les aules de secundària, en què fins ara se suposava que l’objectiu primordial era la capacitació personal i el trànsit cap a la vida adulta.

Ens indignam davant les propostes d’instaurar un pin parental, naturalment, però començam a normalitzar les reivindicacions d’algunes famílies: rebre fotocòpies dels exàmens dels seus fills, tenir accés al quadern del professor i a les seves anotacions diàries... Allargar aquesta sobreprotecció fins als anys de l’institut no ajuda a millorar l’empoderament dels adolescents ni a definir la seva autopercepció, no els enforteix davant la frustració i les dificultats i, sobretot, no els capacita per gestionar i solucionar autònomament els seus problemes. Sobreprotegir esdevé la major desprotecció.

En això, però, com en tantes coses de la vida, costa trobar el terme mitjà. Passa un poc com amb els presidents del govern espanyol quan s’han d’entrevistar amb els seus homòlegs nord-americans. Ara tothom fa befa de la cimera de 50 segons entre Sánchez i Biden, però pitjor és quan els presidents nord-americans es desfan per fer cas: el 2003, la visita d’Aznar a Crawford, el ranxo texà de George W. Bush, va acabar en una guerra plena d’iniquitat i mentides.

En educació també és difícil afinar el punt just, ja està clar. Paral·lelament a la creixent tendència a la sobreprotecció, persisteixen casos de desatenció màxima. Al costat de la monitorització pràcticament a temps real d’alguns menors per part de les seves famílies, preocupen els casos de vulnerabilitat infantil i els dèficits d’acompanyament. Mentre uns menors creixen encegats per massa focus, altres transiten la seva infantesa en la invisibilitat més absoluta.

És el que es dedueix del darrer informe de l’Alt Comissionat per a la pobresa infantil que ha detectat a Mallorca bosses de vulnerabilitat infantil greu per damunt del 30%, mentre que la mitjana estatal és del 27%, i la de la Unió Europea del 18,5%. I això que són dades d’abans de la pandèmia.

Sort que vivim a una illa rica, que si no...

Professora
stats