28/04/2023

L'amor és amor

3 min
Les mans d'una parella es troben sobre una taula.

Aquesta setmana he conegut la història de dos joves catalans, l’Ana i en Daniel, que són germans de pare i són parella. La seva història –que els protagonistes expliquen amb una claredat plena d’arguments– ha generat un rebombori que demostra, un cop més, que vivim en una societat intolerant i plena de prejudicis.

L’Ana va créixer amb l’absència del seu pare –que havia marxat quan ella només tenia cinc mesos– i sabent que tenia un germà per part de pare, que no coneixia. Quan tenia vint anys, moguda per una curiositat del tot comprensible, va buscar-lo i va posar-s’hi en contacte a través de les xarxes socials. La resta és història: els dos joves van simpatitzar immediatament i, després d’haver creat una bona amistat, es van adonar que s’havien enamorat. Es donava l’extraordinària circumstància que tots dos vivien al poble de Santa Eulàlia de Ronçana però no s’havien vist mai.

Quan es van conèixer –diuen l’Ana i en Daniel– van intentar mantenir una relació de germans (“com marquen els cànons”), però els costava. Ho trobo molt lògic: no havien conviscut mai, no tenien els records en comú que són el ciment que enforteix les relacions fraternals.

Quan es van enamorar, la idea els generava el rebuig que ens han ensenyat que ens ha de provocar la paraula maleïda: incest. Sentien vergonya i van esforçar-se per ignorar els seus sentiments, i, tanmateix, els sentiments eren poderosos i van acabar imposant-se.

Un cop superada la barrera mental, imposada per l’educació i la societat, els dos joves van entendre que el que els passava era del tot natural: eren dos joves que s’havien conegut i enamorat. Gosaria dir que em semblaria més estrany que dos germans per adopció, que no tinguin vincles de sang, acabin enamorant-se. El que t’uneix a un germà és la convivència, el passat en comú, la infància compartida.

Els nostres protagonistes, després d’un temps de silenci i discreció total, se’n van anar de viatge a Londres i allí van viure el seu amor sense traves ni vergonya. En tornar, van “sortir de l’armari”. Van comptar amb el suport del seu pare, dels amics, finalment també de la mare d’ella, però van rebre tota mena de crítiques i insults a través de les xarxes socials.

Els enamorats asseguren que saben que el seu cas és inusual, però estan convençuts que no fan mal a ningú. Després de consultar el possible risc genètic –inexistent segons els estudis que van fer-los–, van decidir tenir fills. Les dues criatures també són assenyalades pels mal anomenats “defensors de la moral”, però la realitat és que són nens sans i feliços.

Al Registre Civil, l’Ana i en Daniel hi consten com a progenitors dels seus dos fills, cosa que no hauria estat possible abans del 2012. Però el Codi Civil encara prohibeix el matrimoni entre parents directes. Caldria un procés llarg, car i dolorós per aconseguir casar-se. Porten nou anys junts i s’estimen. Aquesta és l'única veritat.

M’agrada imaginar una societat on el respecte i la tolerància siguin la norma. On l’amor sincer es pugui obrir camí siguin quines siguin les circumstàncies. Em temo, però, que el món va en direcció contrària. Dels Estats Units ens arriben ressons de la censura de llibres que precisament parlen de les minories, de les noves identitats de gènere, de les orientacions sexuals. I ja sabem que, fins que no canvien les coses, el que passa als Estats Units ens acaba influint. Espero que la vella Europa, que ja no serà verda, ni humida, ni fresca, defensi els seus valors i sigui, si més no, més oberta i tolerant.

stats