Amics enemics
A final d’any hem intercanviat trucades amb els amics per desitjar-nos que l’any nou sigui més benèvol que el seu antecessor. Tota la conversa gira entorn del covid: ens preguntem per una amiga comuna que tenim ingressada, ens expliquem les complicacions familiars que hem tingut per celebrar Nadal i acabem compartint les angoixes que la pandèmia ens està provocant. N’hi ha que no tenen ganes de sortir ni de veure ningú. N’hi ha que se’n moren de ganes però no s’hi veuen amb cor: tenen una mare o un pare vellet i, per protegir-lo, no volen exposar-se a la maleïda malaltia.
Tinc una amiga que pertany a una família nombrosa i alegre. Solien passar les festes junts, feien grans olles d’escudella, s’intercanviaven regals divertits. Ampliaven la taula i s’encabien al menjador tot i les estretors. Aquest any, més enllà de les discussions sobre si havien de ser més de deu o dinar amb la balconada oberta, han tingut una agra discussió sobre si la cosina que no s’ha volgut vacunar havia de participar a la reunió. “Ha estat lamentable”, em diu l’amiga : “Ja no tinc ganes de veure’ls després del to d’algunes converses”.
Tinc un amic que té una germana malalta de càncer. La nit de Nadal tenien previst trobar-se i, per precaució, es van fer un test d’antígens. El meu amic va sortir positiu i, immediatament, es va suspendre la celebració. “De sobte jo era una amenaça per a la meva germana –em diu–. L’abraçada que ens havíem fet en veure’ns després d’unes quantes setmanes em neguitejava com si hagués fet una cosa mal feta”.
Jo mateixa, una d’aquestes nits, vaig anar a sopar amb una colla d’amics. “Sobretot, fem-ho en una terrassa”. Ho aconseguim i tenim la sort que les temperatures d’aquests dies són benignes. Feia temps que no ens vèiem i teníem moltes ganes de conversar i riure, ens abracem amb grans escarafalls a mesura que van arribant. Estic contenta.
Ens asseiem i, esclar, parlem del covid. D’aquest Nadal a mig gas que estem vivint. De les reunions familiars frustrades. Del patiment pels joves, que surten i s’exposen, i del patiment pels grans, que viuen esporuguits aquesta situació que s’allarga i s’allarga. Tot d’una, l’amiga que seu a la meva dreta comenta, com qui no vol la cosa: “Doncs a mi m’acaba de trucar el meu germà per dir-me que ha donat positiu”. Hi ha un petit silenci i algú gosa preguntar: “I us heu vist darrerament?”, i ella diu: “Sí, per Cap d’Any”.
Si no fos que soc una persona adulta i educada, el meu instint hauria sigut tornar-me a posar immediatament la mascareta, que m’havia tret, com tots els altres, per picar patates braves i beure una copa de vi. Em reprimeixo, però a partir d’aquell moment, aquella amiga a qui m’havia alegrat tant retrobar, amb qui tenia tantes ganes de xerrar una estona, esdevé “l’enemic”. A veure, “l’enemic” entre cometes, però en el fons hi ha una força estranya que m’estira per allunyar-me’n i, quan enceta una confessió que sé que s’allargarà, no puc més i acabo posant-me la mascareta. Estem a un pam l’una de l’altra i he de fer un esforç per oblidar-me del bitxo i concentrar-me en allò que m’està explicant i que, en circumstàncies normals, m’interessaria molt.
El somriure dolç i la veu reposada de la meva amiga aconsegueixen que deixi de veure-la com un focus d’infecció, com un monstre ple de virus, com el dimoni amb banyes, i torni a escoltar-la amb l’afecte que li tinc, oblidant amb qui ha compartit espai els últims dies. Però sé que l’amic que seu enfront nostre –i que és el cunyat d’aquesta amiga– està pensant que la nit abans han passat una agradable vetllada familiar on hi havia la seva mare, que té a la vora de noranta anys, i que durant una bona estona va mantenir una conversa entretinguda amb l’amiga que podria estar contaminada.
Tots som enemics de tots. Tots som agents potencials de la malvada pandèmia. I hem de fer un esforç per no deixar-nos arrossegar pel pànic. Això ens tombaria més ràpid que qualsevol infecció.
