“Crec en Amèrica!” deia l’enterramorts Bonasera a Vito Corleone a l’inici d’El Padrí (tant a la novel·la com a la pel·lícula). A l’escena se’ns venia a dir, però, que Amèrica, els Estats Units, havien decebut aquell home, el seu sistema de justícia l’havia deixat de banda quan no havia sabut castigar els agressors de la seva filla. Per això, ara venia a demanar que el cap de la família mafiosa fes ‘justícia’, que castigués els joves violents perquè el sistema legal no havia sabut fer-ho (un dels joves era de ‘bona família’).
Els Estats Units eren una mena de promesa de benestar i justícia, però per a moltes persones no hi havia ‘somni americà’, i havien de buscar-se la vida i la justícia d’altres maneres. L’ascens del trumpisme també s’ha d’entendre des d’aquí, com un fracàs d’aquest somni o del sistema legal i de les oportunitats per a tothom, per bé que posar un mafiós a la Casa Blanca s’hagi fet, en principi, per restaurar des del populisme aquesta quimera, en la qual continuen creient ingènuament molts milions de nord-americans, i d’immigrants que continuen tocant a les portes d’aquell paradís qüestionable.
El discurs contra les elits del trumpisme no deixa de ser un intent de fer creure a la gent que, si el Sistema no dona el que promet, és perquè se l’han fet seu els buròcrates i les elits intel·lectuals que menyspreen les classes treballadores. Però els Estats Units sempre han tingut mala fama: la caricatura que des de sempre s’ha fet d’aquell país des dels postulats de l’esquerra més o menys autoritària ens han vingut a presentar els EUA com una caricatura, ben representada per un cinema ‘d’americanades’.
Un país de bojos, sonats de la Bíblia i el rifle a punt, incultes i racistes, grassos i avariciosos. Aquí a la nostra Espanya hem tingut la dictadura de dretes més llarga del segle XX, un país d’una incultura espaterrant, amb penes de mort i violència política —que va des de les tortures franquistes fins a les pallisses per voler votar un referèndum—, però no tenim altra feina que mirar-nos amb superioritat i condescendència els EUA, el país amb més premis Nobel del planeta.
El trumpisme és una xacra que faria mal a qualsevol democràcia, però no és gaire pitjor que qualsevol govern de corruptes; o només pot ser pitjor perquè rere Trump hi ha un exèrcit enorme i l’economia més potent del globus. Per sort, els nostres trumpistes només van envair Perejil, i no Groenlàndia, però van matar desenes de persones a la frontera de Ceuta —al Tarajal—, davant de la passivitat d’un progressisme que ara es posa les mans al cap pels vídeos d’una policia nord-americana que també dispara els immigrants o els que es manifesten. Trump és una imatge grotesca que només serveix per excusar les nostres pròpies misèries de república bananera. Si tot això ens sembla més escandalós que la nostra poquesa és perquè hi ha un mercat nostrat de la distracció que et fa mirar cap als EUA perquè no et fixis en el merder a ca nostra.
