Divendres capvespre. Entr a la botiga de fruites i verdures de la cantonada. Cada setmana hi feim una compra per completar la comanda que ens serveix un pagès ecològic (li encarregam per WhatsApp i ens duu la canastra a casa. Ahir ens va dur un manat d’espàrecs silvestres. No hi ha cosa més bona). Però érem a la botiga. Sempre hi ha força gent a aquesta hora del divendres. Perquè el producte és bo, perquè t’atenen bé, perquè és una botiga de sempre en la qual confies i no et falla. Hi predomina el producte fresc local, amb una oferta de producció ecològica cada vegada més generosa.
Quan parlam de producte local pens bàsicament en aquest tipus de comerç. Però ara les campanyes institucionals apunten a altres dianes, a altres… valors? Més que fomentar els productes normals i corrents, fets a prop, per omplir el rebost quotidià de la gent que vivim aquí, la promoció es decanta pels productes gurmet i d’autor, per les edicions limitades de delicatessen de gamma alta, per llepolies associades al consum de luxe. Res a veure amb les necessitats quotidianes del rebost. Ja hi som, és clar: el destinatari d’aquesta promoció és, com sempre i amb tot, el turista. El producte local concebut com un element més de l’oferta d’aquest país on ens morim per agradar a qui ens visita. Les campanyes de producte local ara són promoció turística pagada pels departaments de comerç o d’agricultura.
Però no és d’això que volia parlar, sinó d’una altra casta de productes locals, que també són per a la vida de cada dia. Tornem a la botiga on érem el divendres capvespre. Mentre esper que m’atenguin, una clienta que també fa cua parla amb una companya. Flastoma d’una coneguda companyia de telecomunicacions amb la qual té contractada la telefonia i l’internet. Es queixa del fet que quan hi crides, mai t’aclareixen res. Després de passar-te una estona parlant amb un sistema automàtic i de pitjar tots els números que t’indiquen, amb un poc de sort acabaràs essent atès per una persona que et respon des d’un país sud-americà i que parla d’una manera que no se l’entén, diu la clienta de la botiga. Sembla que li van facturar cosa malament i està molt enfadada perquè no se’n surt.
La conversa que escolt em trasllada a les pàgines de Realisme capitalista, el brillant i càustic assaig de Mark Fisher, quan parla de l’embogit laberint de les centraletes, on mai no hi ha ningú que sàpiga què fer. Qui diu que el problema de la burocràcia és només de les administracions públiques? Qualsevol megaempresa que ens atrapi es convertirà en un laberint burocràtic kafkià, i “la frustració de tractar amb buròcrates sovint es deriva del fet que ells mateixos no poden prendre decisions: només se’ls permet remetre’s a decisions que sempre ha pres algú altre”. A la dona de la cua de la botiga, enfadada i frustrada, li diu Fisher: “La ira només serveix per desfogar-se, és una agressió al buit, adreçada contra algú que també és víctima del sistema, però amb qui és impossible solidaritzar-se”.
Mentre passeig la vista per les lletugues, les patates d’ull vermell, les primeres faves de la temporada, les pastanagues, els pèsols de bullir —tendríssims, acabats de collir—, pens que fa temps que a ca nostra ens vam alliberar de la tortura de les grans operadores de comunicacions. Vam confiar en una empresa menorquina. Sabeu quin luxe és que, quan hi telefones, et despengin el telèfon amb un ‘bon dia’, en català, i que coneguis la veu i el nom i la cara de la persona que et contesta? A partir d’aquí, tot són avantatges: si tens una incidència, no has de passar per cinquanta departaments que acabaran enviant-te un treballador d’una empresa subcontractada, sinó que et cridarà el seu tècnic, el de sempre, a qui també coneixes prou bé i en qui confies, com confies en la persona que d’aquí a uns moments et despatxarà la verdura. Producte local, sí. I empreses de serveis locals, també. Que, d’aquestes, les institucions no en fan campanyes de promoció, però en la seva senzillesa i eficàcia són un tresor.
Ara record una altra conversa, a la sala de professors. Una companya explicava els problemes amb el banc amb qui tenen contractada la hipoteca. Un banc que abans era una caixa i que encara es diu caixa però no és una caixa, però per discreció no en diré el nom. Problemes semblants als de la centraleta de Mark Fisher: burocràcia, passar-se la pilota, anonimat de qui pren les decisions, frustració. Per uns euros d’estalvi en la hipoteca lligues el teu destí a una entitat que, si van mal dades, tindrà poques contemplacions amb tu. I que, per descomptat, no saps què fa amb els teus doblers. Quin temps fa que et van atrapar? Encara no saps que també tenim una alternativa de proximitat? Una entitat petita, ben nostra, de fiar i ètica?
Com deia l’anunciant de sabó, cerqui, compari i si troba alguna cosa millor, compri-la.
