El que ha passat a Alacant amb la llengua podria acabar passant a les Illes Balears, per més lluny que semble. I és ver que el català sobreviu malmés i amagat a la capital del sud valencià, però tampoc hi ajuda la condescendència d’altres catalanoparlants que es creuen sans i estalvis per la distància, una distància que s’escurça perillosament. De fet, els anys que fa que visc a Mallorca he pogut comprovar que aquesta s’assembla, com més va més, a Alacant. Sobretot en els àmbits urbans. Hi ha, però, una diferència important, que els alacantins valencianoparlants no ens cansem mai d’explicar: allò del “predomini lingüístic”, que la Llei de normalització lingüística va instituir per diferenciar les zones històricament catalanoparlants de les castellanoparlants.
Segurament, el de la ciutat d’Alacant és el cas més ben estudiat i documentat de substitució lingüística del món, gràcies al completíssim estudi de Brauli Montoya Alacant, la llengua interrompuda. Montoya, que, per cert, va ser professor de Filologia Catalana de la UIB, hi ofereix algunes dades esgarrifoses, com ara el fet que la Guerra Civil (que, val a dir, va acabar al port d’Alacant) propicià que algunes famílies parlaren als fills, nascuts després de la guerra, en castellà, en contrast amb els que havien nascut abans. Quan les successives onades immigratòries de mà d’obra castellanoparlant arribaren als anys cinquanta, seixanta i setanta, hi trobaren un desert lingüístic on els mateixos oriünds ja s’havien encarregat de sembrar sal per acabar d’ofegar els tímids brots de recuperació.
Fou un fenomen purament municipal, però: les poblacions del voltant, dins la mateixa comarca de l’Alacantí (Sant Vicent del Raspeig, Xixona, Sant Joan, Mutxamel, Agost, el Campello), actuaren de cinturó de contenció de la deserció lingüística. Per no parlar del potent rerepaís que representa la Marina, el Comtat, l’Alcoià i àmplies àrees del Vinalopó. I no només extramuros: el català, per més que calga gratar-hi, el trobarem dins la mateixa ciutat: en la toponímia, en la retolació, en el dia a dia de molts barris, en la boca de la gent gran, en cançons, dites i refranys, en aquell vocabulari irreemplaçable, passant de mà en mà, circulant ocult, secretament, com la rosa de paper d’Estellés.
Què significaria que Alacant passàs a ser considerat “municipi de predomini castellanoparlant” dins la Llei d’ús i ensenyament del valencià? Doncs, entre d’altres, que el català vindria a ser-hi una assignatura optativa, ja que la ciutat entraria de ple dret dins la llista de poblacions on es pot demanar l’‘exempció’ de l’ensenyament de la llengua, una mesura que havia de ser provisional, d’acord amb l’esperit de la llei, i que s’ha enquistat en algunes comarques. L’exempció, que ara també volen implantar a les Illes en alguns supòsits, no fa cap favor als infants: no només els nega els beneficis de ser bilingües, sinó que els barra l’accés a unes ofertes de feina que valoren el plurilingüisme com a requisit o com a mèrit. A més, els valencianoparlants veurien molt vulnerats els seus drets. Si en zona de predomini valencianoparlant ja les passem magres, en zona castellanoparlant tindrien carta blanca per al lingüicidi. Mireu, si no, què fan als Serrans, comarca històricament castellanoparlant: per més que el català va guanyar la perversa consulta de preferència lingüística que va perpetrar el conseller Rovira (consulta que pretenen emular amb un format o un altre a les Illes), hi aplicaran mesures per arraconar el valencià a l’escola escudant-se precisament en el fet que pertany a l’àrea de predomini castellà.
Però no comprem els seus subterfugis: no és l’educació ni el futur dels xiquets, allò que els importa. Al cap i a la fi, no és tan complicat adquirir una llengua romànica allà on, per poc que hi gratem, la trobarem present. La valencianitat d’Alacant tampoc representa cap perill per als drets lingüístics dels castellanoparlants, ni per al projecte nacionalitari espanyol. Per contra, aquesta declaració institucional gira esquena al propi passat, al present (el percentatge de valencianoparlants a la localitat d’Alacant continua sent gens menyspreable) i també al futur. Gira l’esquena a la vida cultural de la Universitat, on el valencià és una eina d’ensenyament, de promoció i de programació cultural. I gira l’esquena també a la pròpia província, de la qual ja ha renunciat a exercir un lideratge, ni tan sols una representació, i en qualsevol cas a acollir la riquesa lingüística com el que és, una riquesa compartida que s’ha de gestionar.
Els atacs al valencià van en la mateixa línia que les retallades escanyadores de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (un invent, no ho oblidem, d’‘ells’), la promoció de la ‘cultura’ taurina a À Punt i les polítiques lingüicides que apareixen a tot arreu del domini lingüístic. Aquesta declaració institucional (han hagut de menester cinc intents perquè l’haja aprovat el consistori alacantí) trenca consensos establerts fa més de quaranta anys i porta un missatge ben clar: venim a rebentar-ho tot. Fa uns anys era tancar el repetidor de TV3 de la Carrasqueta, ahir ofegar l’Acadèmica, l’altre dia la guerra de noms a la Franja o els atacs a l’escola de les Illes. L’objectiu de l’espanyolisme no és altre que fer del català una llengua accessòria, i en tot cas supeditada al castellà. La ponentada desertitzadora no s’aturarà fins que no hi haja ni un sol catalanoparlant, fins que no callem del tot.
Per tant, és urgent deixar de mirar-nos-ho amb compassió i de creure que açò que passa a Alacant ens para lluny. El mapa del domini lingüístic ens fa aigües pels extrems fronterers, però també les capitals i principals ciutats presenten fuites importants. No ens creguem sans i estalvis per la distància, ni ens espolsem els milers de valencianoparlants que es trenquen la cara a Alacant, dia rere dia, per fer vida i cultura en la llengua que hi compartim. Perquè aquesta declaració institucional no és la constatació d’una realitat (complexa i matisable): és un atac a tots els catalanoparlants.
