Això no s’arregla amb dimissions
“Hem de continuar, i ho farem”. Així de contundent responia Pedro Sánchez al ser preguntat pel cas Koldo i la crisi de confiança que sacseja el seu govern. Continuar pot ser prou per al PSOE, però no ho és per a un sistema que, si no canvia, permet que trames com aquesta siguin possibles. L’informe de l'UCO revela com Ábalos, Cerdán i Koldo suposadament van buscar “modificar el sistema de licitacions”, “tenir més control” dels interventors i manipular el procés tècnic perquè operadors afins guanyessin amb puntuacions inflades. I tot això no ho sabem perquè ho hagi detectat cap dels múltiples organismes anticorrupció que hi ha a Espanya –ni oficines d’integritat, ni agències de transparència, ni tribunals de control intern (en tenim tantes i tantes)–, sinó una investigació judicial que ha requerit mesos de feina policial i proves tan clares com les converses gravades entre els mateixos implicats.
No parlem només d’un error humà o d’un cas aïllat. Parlem d’un sistema en el qual les alarmes semblen apagades i hem de confiar que el mòbil “càndid” d’un dels involucrats ens descobreixi allò que les institucions haurien d’haver detectat. Tot i això, Espanya no és un país especialment corrupte. No paguem suborns per anar al metge o renovar el DNI. La corrupció que afecta la relació quotidiana entre ciutadania i institucions és escassa. Però la percepció de corrupció és persistent i creixent. Aquesta paradoxa –poca corrupció quotidiana, però molta percepció– s’explica per la naturalesa política dels escàndols. No ens fa por el tracte que rebrem a les oficines públiques, sinó el que passa als despatxos on es decideixen contractes, càrrecs o subvencions. El que la ciutadania percep no és un Estat corrupte, sinó una política que utilitza les institucions com si fossin seves, per finançar-se o beneficiar-se. Ho hem vist amb la Gürtel, el cas Palau o els ERO d’Andalusia, i ara amb el cas Koldo. Amb dimensions i objectius –per ara– diferents, però amb un modus operandi massa similar: confondre el que és públic amb el que és de partit (o d’un mateix).
El primer impuls quan esclata un escàndol és prometre càstigs exemplars. I sí, cal que els responsables paguin, també les empreses implicades. Però si volem evitar que casos com el de Koldo es repeteixin, no n’hi ha prou amb depurar responsabilitats. Cal actuar sobre el sistema: reduir la discrecionalitat en la contractació, limitar els càrrecs de lliure designació, reforçar els controls interns i revisar com es recluten i promocionen els alts directius públics. No es tracta només de voluntat política: és una qüestió de disseny institucional.
Perquè la corrupció no només ens costa diners. També ens fa perdre oportunitats i confiança. Quan una obra pública s’adjudica a qui no ho mereix, no només es malgasten recursos, sinó que es degrada la qualitat dels serveis. I quan la ciutadania assumeix que les regles del joc no s’apliquen a tothom per igual, es trenca el vincle entre institució i democràcia. I això no ho arregla cap dimissió.
