Aïllada

Tant a l'institut com a la facultat li agradava seure a les darreres files. Sovint ho feia de costat o al límit de la cadira. Necessitava destacar, constantment, la seva provisionalitat acadèmica. La idea de ser invisible dins la classe li resultava atractiva. A vegades prenia quatre notes al quadern, sempre ben cuidat. Just per dissimular que ella realment no era a la sala. Tenia fama de ser una estudiant dòcil i distreta, i s’esforçava només el necessari per sobreviure dins aquell ambient que li resultava tan hostil. Als passadissos la trobaves amb el pensament i la imaginació una mica extraviats, com si habités una altra realitat, la seva. Sentia una indiferència que s'anava accentuant cap a totes les coses que no formessin part del seu propi món. Amb l'edat, arribaren els canvis: a la seva afecció per les xarxes socials, a la indumentària, als menjars, als horaris, a l'estètica de la seva persona. A aquestes alçades ningú del seu entorn ja no recorda quan i com va començar aquella distracció o construcció d'una bombolla que podríem anomenar 'de protecció'. En definitiva, el seu aïllament del món. 

Ja fa anys que començàrem a sentir parlar de la síndrome d'Hikikomori, personalment pensava que era un fet llunyà i que només podia afectar la societat japonesa per les seves característiques culturals ancestrals. Vaja, creia que no ens arribaria a les Balears i a les Pitiüses. Anava ben errat de comptes. Avui en dia tenim joves que tenen dificultats per relacionar-se amb la societat, fins i tot amb els amics i la família. Restringeixen tant com poden les sortides, la convivència. Evidentment que aquesta necessitat d'estar reclosos a ca seva els dificulta les activitats laborals i la socialització. Alguns centres sanitaris, els professionals de la salut, ja pensen en quines activitats o tallers amb joves que tinguin patologies o situacions semblants poden o hauran de posar en marxa com més aviat millor per ajudar-los.

Supòs que les coses mai no obeeixen a una sola causa, quasi sempre hi trobam distintes circumstàncies que conflueixen. Quan vaig començar a pensar en aquest article vaig donar per fet que l'augment de persones que viuen aïllades de la societat era un fenomen exclusiu de la generació de joves que els ha tocat ser una generació de frontissa o de transició cap a un model de societat digitalitzada. Però després vaig pensar que potser les persones aïllades, joves i no tan joves, han existit sempre. El que passa és que en el passat tenien refugis o sortides diferents, adequades a cada moment històric. Fins i tot, en aquestes alternatives hi podríem incloure les possibilitats d'optar per la vida monàstica en les seves diverses formes.

Tornant a la història del principi, un dia un dels molts terapeutes que anirien sortint a l’escenari li diria en veu baixa a la mare que la seva filla havia patit un trauma, potser un grapat d'ells i que la filla des de ben petita tenia molta sensibilitat, que tenia la pell molt tendra. Per aquest motiu s'havia aïllat i havia construït una realitat pròpia dins una bombolla, perquè li calia poder viure i sobreviure, malgrat l'elevat preu a pagar, sense oblidar les renúncies. La mare vivia amb la pregunta constant de què havia fallat? Si és que havia fallat alguna cosa. El sentiment de culpa quasi sempre ens encalça. La mare li volia explicar –al terapeuta– que no sap què fer, si callar i acceptar aquestes conductes o enfrontar-s’hi i castigar-la. Li digué que ningú no l’havia preparada per a  aquella experiència. Que coneixia altres joves que no havien tingut uns pares tan propers ni ben disposats a exercir de pares com ho havien estat ells i que els seus fills no estaven tancats dins bombolles aïllades. Que voldria que la seva filla sortís al carrer amb les amigues, anés a fer feina o de festa. Que ballés sota la pluja. Que pogués gaudir del sexe. Que no estigués tancada tot el dia dins la seva habitació amb el puta ordinador. El fet és que ella no agafa el telèfon quan algú li telefona. El seu comportament resulta massa infantil, pensava. Tampoc ningú no li ha dit que l’arrel etimològica de la paraula infant vol dir... que “encara no parla”. La mare sap parlar prou bé, però no sap com parlar amb la seva filla. Com parlen les mares amb les filles? La seva filla és allà però no parla. Riu poc i als matins tot li pesa, no pot aixecar-se del llit. Viu aïllada sense poder cridar, sense poder sortir. I si la solució fos que algú hi pogués entrar, a la bombolla vull dir! Tot plegat, aquest tema em genera un... massa dolor, massa tristesa.