Aigües grises, gestions grises

L’Ajuntament de Barcelona està preparant una ordenança d’aigües grises perquè a les noves construccions o a les grans rehabilitacions sigui obligatòria la construcció d’un sistema de canalització de l’aigua de la pica o de la dutxa cap a la cisterna del vàter. Aquesta és la bona notícia. La dolenta és que la tramitació de l’ordenança no començarà fins d'aquí sis mesos. Com si anéssim sobrats de temps i d’aigua. I com si no estiguéssim més que avisats.

Estem parlant d’una ciutat que el 2021, el 2022 i el 2023 ha encadenat els tres anys més secs des del 1914. Però és que el 2008, quan vam passar per aquell episodi que va portar un conseller agnòstic a resar a la Moreneta perquè plogués, Barcelona va arribar a abastir-se d’aigua que va ser transportada en vaixell. Quin senyal més hem d’esperar per actuar?

Que l’aigua que estalvia aquest sistema d’usos domèstics sigui molta o poca comparada amb els consums industrials o de pagès m’és igual. Perquè l’important no és la quantitat sinó el fet, que el ciutadà vegi que l’administració i els administrats tenen les mateixes prioritats, pateixen pels mateixos problemes i es cuiden de buscar solucions com més ràpidament millor. Una ordenança d’aigües grises té la virtut de conscienciar tothom que aquell recurs que abans semblava inesgotable ara ha esdevingut escàs. 

Està més que demostrada l’actitud responsable de moltes famílies d’aquest país quan avisen que cal estalviar aigua. La prova és que en moltes cases recullen amb galledes l’aigua de la dutxa per no fer servir la de la cisterna. És a dir, s’han autoaplicat una ordenança d’aigües grises. Sort n’hi ha.