De l’article del crític de música Frederic Lliurat (Barcelona, 1876-1956) a La Veu de Catalunya (22-IV-1924). Aquest mes d’abril ha fet 200 anys del naixement de Josep Anselm Clavé (Barcelona, 1824-1874) i enguany n’ha fet 150 de la seva mort. La personalitat de Clavé va destacar en el segle XIX català per la seva vinculació als corrents polítics progressistes i sobretot per la fundació d’un moviment coral atent a la formació cultural dels obrers.
Josep Anselm Clavé, l’autor mai oblidat de les obres corals Els xiquets de Valls i Les flors de maig, nasqué el 21 d’abril de 1824. [...] Músic, poeta, polític, Clavé fou, en efecte, un home veritablement exemplar. En parlar d’ell (i oblidant, més d’un cop, les seves obres i el sentit, sobretot, d’algunes elles), s’ha dit, ben sovint, que es tractava d’un instintiu, d’un primitiu. Però, en dir això i en voler criticar-lo, no es dedicava al bon mestre, al popular cantaire, el més bell i preat elogi? Car, el que hom troba a faltar, precisament, en més d’una producció contemporània (malgrat la forma, les aparences) ¿no és, per ventura, la falta de la impulsió, del motiu, de la raó fonamental, de les qualitats, en fi, instintives, primitives, que motiven, que expliquen i que presten vida a una producció artística? Repetim-ho: de la mateixa manera que en més d’una taca de color, o en més d’un rampell sonor (o fins en més d’una sonata espessa, interminable i perfectament “cíclica”), o en més d’un vers, ¿no hi trobem a mancar, avui, en efecte (i bastant sovint!) allò subtil, tothora misteriós, que la tècnica no pot crear, ni suscitar, ni reemplaçar i que palpita sempre, eternament, així en les obres humils, senzilles de forma, dels artistes modestos, populars, veritablement primitius, com en les grans creacions, riques de forma, dels més genials i destres artistes? Ara bé: allò que manca i que ha mancat sovint, a través de la història, en més d’una obra, algun cop pretensiosa, dels artistes, diguem-ne professionals, brilla, precisament, de manera esclatant, victoriosa, en les grans obres d’Anselm Clavé. [...] Però ultra les qualitats que havem qualificat d’instintives, de primitives, que apareixen en les obres mestres del popular artista, ultra la frescor de llur inspiració, l’agudesa franca de llur visió i l’absència tothora de preocupacions tècniques o bé estètiques (obres que han eixit lliures talment com un refilet d’ocell o bé com una flor de colors vius, llampants!) hom admira en les obres veritablement encertades del músic català la bonesa innegable, sanitosa, ben marcada, de llur intenció. Clavé fou, en efecte, un home bo. Estimava els humils. I és pensant en ells, en els seus esplais i, per damunt de tot, en la seva dignificació, que sentí, pensà i escriví les seves obres. D’aquí, d’altra part, la creació dels seus concerts, de les seves publicacions periodístiques (Eco de Euterpe, El Metrònomo) i de les seves societats corals. Clavé era, doncs, repetim-ho, un artista exemplar.
