No és l’Afganistan, sinó la Xina

Segons el DIEC, un tòpic és un “argument general que s’aplica a tots els casos anàlegs”. Molts han criticat les intervencions dels EUA fora del seu territori: Corea, el Vietnam, l’Iraq, l’Afganistan... Quan els EUA marxen de l’Afganistan, els mateixos crítics manifesten preocupació perquè part de la població, sobretot les dones, quedarà sotmesa a l’agressió del govern local, els talibans, amb conseqüències conegudes. Hi ha un certa incoherència entre una opinió i l’altra.

Ja no són factibles les intervencions “protectores” per evitar que certes coses passin. L’època del colonialisme està acabada. El poder, ara, és l’economia, i menys directament, la força militar.

L’estètica de la retirada dels EUA ha estat millorable, la imatge que et fan fora i abandones els que t’han ajudat ha estat visible. Però això és un atribut de la retirada, no és ni l’essència ni la raó. Derivar d’aquí “la decadència d’Occident” és un tòpic.

La idea de la decadència dels valors d’Europa i Amèrica té relació amb l’equilibri que es percep entre les forces econòmiques i polítiques dels EUA i de la Xina. I hi ha dos atributs que probablement confereixen una superioritat a llarg termini als Estats Units sobre la Xina: el mestissatge i l’estructura del poder.

La societat americana té la fortalesa que li confereix la diversitat de valors, races, cultures... És una societat resultat de la immigració, i això l’ha enriquida i l’ha portada a la tolerància -malgrat els conflictes racials i religiosos i la desigualtat.

En 50 anys els EUA tindran tres comunitats amb similar importància i nombre: els blancs, els negres i els asiàtics. El mestissatge és l’atribut més important de la societat americana, malgrat els conflictes que inevitablement comporta.

La xinesa és una societat tancada sobre si mateixa. La dificultat per acceptar les diferències -els musulmans de Xinjiang, el Tibet i Hong Kong- demostra la dificultat del poble xinès per acceptar els diferents, per integrar-los, per aprofitar els seus valors. El paradigma del Partit Comunista Xinès és la uniformitat i la igualtat. La diferència s’entén com a privilegi i el dogma del comunisme l’ha de combatre.

La societat americana, basada en la desconfiança en l’home i en el risc de la tirania, ha establert els controls i comprovacions institucionals, els checks and balances, i ha repartit el poder. La separació i l’equilibri entre el legislatiu, l’executiu i el judicial és màxima. Tots elegits pel poble i amb idèntica legitimitat, es controlen i vigilen. A la Xina només hi ha un poder, el del partit comunista, que convergeix en única persona, que el té de manera absoluta i no contrastada. És una feblesa.

El president Xi Jinping ha introduït canvis profunds en la política xinesa des del 2014. La sensació d’evolució progressiva i calmada de Deng Xiaoping, Jiang Zemin i Hu Jintao, que van governar del 1983 al 2012, període en què el temps va modular els canvis, ha estat substituïda per una direcció més ideològica, en què el Partit Comunista Xinès està per sobre de tot i ha mobilitzat polítiques amb efectes immediats, per exemple “Made in China 2025”. Xi té pressa, vol canviar la Xina en els propers 15 anys. Ha modificat la Constitució per allargar el seu mandat, cosa que considera necessària per al canvi, i ha posat la societat civil sota la disciplina del partit. Vol evitar la preponderància social de la classe mitjana, que afavoreix l’increment del nivell de renda, i utilitzar la tecnologia per modernitzar l’economia. Vol saltar una etapa històrica. S’ha dit que les polítiques industrials xineses són de tan abast i tan innovadores que no es pot saber quin efecte tindran: poden portar a una gran millora, però també poden ser desastroses. Xi juga amb risc per la velocitat que vol imprimir als canvis econòmics i socials en un país mancat d’experiència. La reducció de la llibertat al sector privat i el seu control des del públic serà una inestabilitat que els nous plans econòmics agreujaran.

Totes aquestes polítiques, que confirmen la direcció planificada de l’economia i la reducció de les condicions de mercat incipients a la Xina des de Deng Xiaoping, estressen les diferències entre la Xina i Occident, amb el risc que implica l’adopció d’una planificació dirigida i rígida. Saltar etapes és una experiència del passat -la Revolució Cultural, el Gran Salt Endavant…- no sempre reeixida, i ara repetida.

La Xina té un doble problema poblacional. D’envelliment: el 2033 un terç de la població xinesa tindrà més de 60 anys. I de creixement: ha experimentat una reducció de naixements del 15%. Això, unit a la tradicional endogàmia del país, fa que un pla ambiciós i innovador com el mobilitzat pel govern sigui arriscat. És el problema inherent a la concentració de poder, la qual molts, paradoxalment, consideren més útil i modulable als canvis que les estructures basades en la democràcia, el debat d’idees i el conflicte d’interessos. El mateix passava als anys 30, quan els feixismes i els autoritarismes eren considerats més útils per al progrés i més “moderns” que les democràcies. La derrota de França en tres mesos el juny de 1940 no té explicació si no es veu a la llum del fet que la part més autoritària i retrògrada de la societat francesa considerava un règim polític com l’alemany millor que el propi, la democràcia... Un paradigma que ara es repeteix.

Joaquim Coello és enginyer.