Els aduladors globals
El primer quart del segle XXI, sobretot d'ençà de la crisi del 2008, ha dut una involució del capitalisme, i de la manera com ens hi relacionem. La competitivitat i el culte als diners es troben a l'alça tant en la política com en l'oci, els espectacles i els esports de masses, i molts joves –no tots, ni de bon tros: això és de justícia aclarir-ho sempre– mesuren els mèrits dels seus referents, esportistes principalment, per les quantitats exorbitants que val la seva fitxa, els cotxes d'alta gamma que acumulen, les mansions que habiten i les dones amb qui s'enlliten o de qui abusen amb més o menys impunitat (la possessió dels cossos, sobretot de les dones, va associada a la possessió de diners). Els diners fàcils, oferits a un clic o a un SMS de distància, causen una forta fascinació, i s'han tornat a posar a l'ordre del dia els lideratges que es diuen forts, que comporten un altre culte tòxic, el culte a la personalitat. Criptomonedes, triomfadors que presumeixen en públic de la seva incultura, patriotes de mida mega o ultra o tera, col·leccionistes de rècords, ballar damunt les cendres dels cossos calcinats en zones de guerra. Expressions d'això que alguns anomenen (o anomenaven; tot passa molt de pressa) turbocapitalisme.
El culte a la personalitat comporta l'aparició d'una de les figures més fascinants, per repulsives, del catàleg humà, que és la de l'adulador. Aquests dies, l'OTAN celebra a la Haia una cimera que en bona part és una gran cerimònia per donar llustre i pompa a la decadent figura del president més obertament antieuropeu i contrari a l'atlantisme que han tingut els EUA, Donald Trump. Està per veure quin és l'efecte real de la intervenció militar americana del passat cap de setmana damunt l'Iran, més enllà d'haver afegit confusió i tensió a una situació que ja va plena de totes dues coses, i d'haver servit de primer assaig d'una cosa certament inquietant: veure els EUA i Israel (els EUA de Trump i l'Israel de Netanyahu) unint esforços armamentístics i militars contra un mateix objectiu. Després la cosa no va acabar d'anar bé, perquè ni Israel ni l'Iran van respectar l'alto el foc que Trump havia imposat, però el bunyol ja està fet. I Europa i l'OTAN incomprensiblement es reuneixen per aplaudir el bunyoler en cap.
Trump fa el ploricó quan ni Netanyahu ni Pezeshkian (un altre líder ultraautoritari) no “li” respecten l'alto el foc, i a la vegada es pica el pit ensenyant els missatges que el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, li envia per posar-se als seus peus. També es mostra iracund contra Espanya, per la negativa de Pedro Sánchez i el seu govern de destinar el 5% del PIB a despesa militar, una decisió digna d'aplaudiment sigui quin sigui el motiu pel qual s'hagi pres, i a pesar que la seva efectivitat real sigui escassa o nul·la. Els gestos, com sap tothom, en política són importants. I ara vivim temps miserables, en què entre els gestos més habituals trobem el cap acotat, el genoll doblegat, davant de governants indignes que del seu poder en fan ostentació i amenaça.
