L’altre dia, un grup de persones interessades per l’actualitat em van preguntar què era millor, si els mitjans o les xarxes. A veure, quan els periodistes hem de parlar de la grandesa de la nostra feina (que en té, i molta, si no no ens censurarien ni ens matarien) ens agrada citar Arthur Miller, autor de la frase “un bon diari és una nació parlant-se a ella mateixa”. O sigui que, en un esquema ideal, el diari fa un compactat de la realitat i la converteix en actualitat, jerarquitza el que és important i el que és accessori, assigna uns verbs i uns adjectius per descriure el que passa, designa uns protagonistes i uns secundaris, decreta la caducitat d’una polèmica i n’obre una de nova, i la societat i els seus representants discuteixen el temari fins a prendre partit. Per descomptat, aquest esquema ideal ve amb un gran asterisc: els diaris tenen filtres.
Les xarxes socials han posat fi a aquest monopoli, perquè també són, per elles mateixes, unes sales de debat calentes. Amb una diferència bàsica: la conversa digital té tan poc filtre que més que nacions parlant-se a elles mateixes, sovint es converteixen en nacions insultant-se a elles mateixes. Ara bé, algunes prestacions de les xarxes són avantatjoses, per comparació amb les dels mitjans: la conversa és de baix a dalt i donen a tothom la possibilitat de convertir-se en un emissor.
Tot i això, no tots els filtres dels mitjans són dolents. Ser periodista no és el mateix que ser emissor, perquè la responsabilitat professional de firmar el que es diu comporta una responsabilitat social que cal honorar.
Així, doncs, mitjans o xarxes? Això és com el transport. Avió, tren o cotxe? Depèn de la pressa i de la distància. Les xarxes són immediates i els diaris més reflexius. Però si encara vols saber-ne més, agafa un llibre.
