Arran de la negociació del conveni col·lectiu d’hostaleria ha sortit a la palestra l’absentisme laboral. La patronal ho ha situat en el primer lloc de les preocupacions. Segurament, per a alguns, és un tema important en si mateix, però no es pot deslligar d’un quadre laboral més general marcat per l’escassetat de mà d’obra. És indubtable que sense aquesta circumstància prèvia no es parlaria d’absentisme laboral amb la intensitat i urgència que es planteja. No obstant això, la problemàtica és més complexa del que sembla a primera vista i transcendeix el món laboral.
L’origen del fenomen, en les característiques que adopta actualment, s’hauria de situar als moments finals de la pandèmia, en un context d’esgotament, estrès i reflexió sobre les condicions de vida i de treball. No és una qüestió local, sinó que té un abast global i s’estén a molts països del món. Es produeix el que es va anomenar com The Great Resignation o la Gran Deserció. Es dona especialment als Estats Units, però també a la Xina i Europa. Només als Estats Units, més de 40 milions de persones van abandonar voluntàriament el seu lloc de treball el 2021.
Com és lògic, les xifres a les Balears són molt més modestes. Però, el problema d’escassetat de mà d’obra al mercat laboral local, que comença a aflorar en aquell moment, no és aliè a aquesta tendència general. Dos de cada tres establiments hotelers de la comunitat han reconegut, en algun moment, tenir problemes d’escassetat de treballadors. La veritat és que la pandèmia va modificar la percepció de la feina i la vida personal, i molts de treballadors varen començar a prioritzar la conciliació i el benestar, per davant de certs aspectes de la vida laboral. Cal sumar-hi, a més, el fet que el sector hoteler arrossegava de fa temps problemes de precarietat, elevada temporalitat i una forta càrrega física, especialment en llocs de feina com el de cambrera de pis, cosa que va accentuar la resposta.
També, hi ha altres circumstàncies, d’una índole molt diferent, que a casa nostra provoquen l’aparició de nous llocs de feina a cobrir, el qual, de manera positiva, ha aguditzat encara més el problema. Diríem que va ser conseqüència del mateix dinamisme del sector, en què una quantitat significativa d’establiments havien elevat la categoria i la qualitat, amb el consegüent augment de plantilles. Paral·lelament, el compliment més rigorós de les condicions laborals pactades en el conveni vigent, com a resposta a la volatilitat laboral posterior a la pandèmia, també anava en la mateixa direcció. S’ha calculat que la suma dels dos factors, en alguns casos, podria provocar l’augment del nombre de llocs de feina dels establiments per sobre del 25%. Es creava una tensió abans desconeguda.
Fa temps que el model turístic grinyola socialment per molts de costats. Ho fa pel costat ambiental i de consum de territori. I, ara, és la costura laboral la que s’està desfent. Es digui “gran deserció” o “absentisme laboral”, el problema és d’estabilitat. Un concepte lligat essencialment a l’activitat empresarial i al model d’empresa, molt difícil d’assolir en una indústria de caràcter marcadament estacional. Ambdues coses són directament proporcionals. No deixa de ser una paradoxa que per combatre el problema s’obtés per la figura del fix discontinu. Aquest tipus de contracte encobreix formes de precarietat i trasllada responsabilitats privades al sistema públic. És a dir, no soluciona el problema, sinó que ho enquista.
No obstant això, seria il·lús no veure que al voltant del tema es produeix una lluita ideològica soterrada. L’èxit de l’escut social i empresarial com a resposta a la crisi provocada per la pandèmia, en contrast amb l’austeritat i rescat del sistema financer a la crisi del 2008, va provocar la gelosia de la dreta. Es va mantenir a l’aguait fins a arribar la primera oportunitat, que es va donar amb l’escassetat de mà d’obra al mercat laboral. Des del primer moment, sense cap argument sòlid, les dretes varen atribuir la manca de mà d’obra al fet que els treballadors prefereixen les ajudes estatals a un sou producte del treball. En resum: el Govern eren uns malgastadors i els treballadors uns ganduls.
A rebuf d’aquesta idea, la CEOE està impulsant una ofensiva en contra de l’absentisme laboral, suposadament producte d’aquesta actitud desertora. I, a l’afany de dur-la a terme, la patronal ha convertit la figura de l’absentisme en un calaix de sastre on es computen il·lusòriament la totalitat de les hores no treballades, sense distinció. Tant se val que sigui un permís de maternitat o paternitat, una baixa mèdica o un jove que el dilluns no ha anat a fer feina. És una enganyifa per magnificar el problema. La patronal d’hostaleria, seguint la mateixa estratègia agressiva, va avisar que el conveni que s’estava negociant no era la continuació de l’anterior, sinó que es feia de cap i de nou: tant ha canviat l’estructura de propietat i la correlació de forces a la patronal per oblidar el passat?
Zygmunt Bauman defineix les relacions entre el patró i els treballadors a la societat líquida com a vincles marcats per la inestabilitat, la flexibilitat i la manca de compromís a llarg termini. La flexibilitat és la gran arma de l’empresa per al control de la massa laboral. Però, en un context d’escassetat de mà d’obra, l’instrument perd operativitat. Pretendre recuperar la iniciativa mitjançant l’adhesió a la lluita ideològica de la contrareforma laboral no sembla que sigui el més encertat i just, ni la solució més eficaç.
