Aquest dijous, a “'Fons d’Armari', el programa 'heterofriendly' d’IB3 Ràdio”, qui això escriu entrevistava Alfonso Llopart, director de la revista 'Shangay' –publicació degana de temàtica LGTBI–, i en el decurs de la conversa reflexionàrem sobre com ha canviat el país anomenat Espanya en els 24 anys que han passat des que tragueren el primer número fins avui mateix. I la conclusió a què ambdós arribàrem va ser que per moltes ganes que tenguem de sentir-nos europeus, evolucionats i cofois d’haver-nos conegut, la caverna de l’Espanya més 'cutre' no ha desaparegut, sinó que senzillament s’ha transformat, s’ha ‘customitzat’ com diuen els modernots d’ara, però que en essència, per poc que gratis, hi ha un masclisme cerval i oiós que roman i acaba per surar tan bon punt toques les tecles necessàries per desballestar la zona de confort d’alguns individus (i aquí per zona de confort podeu llegir pàtria, masculinitat, religió i tants de valors que han tornat estantissos a força de prostituir-los).
El #SidralCatalà es pot analitzar des de múltiples perspectives. I avui toca fer-ho des del vessant LGTBI. El sostre de vidre existeix i les xarxes –l’'eros' i el 'thanatos' del món contemporani– són un bon reflex de com està el panorama. En una mateixa setmana hem tengut dos exemples clars de com encara el fet de ser homosexual o de tenir unes característiques físiques particulars sembla que dóna dret a certa gentota a insultar-te. El primer a obrir el foc del #Cutrerio (escrit en castellà, perquè aquesta és la llengua que feren servir els salvadors de les essències) va ser Santi Vila. Quan l’exconseller d’empresa de la Generalitat arribava a l’Audiència Nacional on havia d’anar a declarar pels delictes de sedició, rebel·lió i malbaratament de cabals públics, era rebut amb crits de covard i ‘maricón’ per un grup de fans simpatiquíssims i gens intimidadors. Ens passam la vida reclamant polítics honestos i sincers i tot d’una que hom en té oportunitat, tiram en cara com el pitjor dels insults la preferència sexual d’aquell que no pensa com ens agradaria. Però això no és privatiu dels energúmens que van amb la bandera de Franco a totes les manifestacions, no ens equivoquem. És una pràctica molt més transversal. Miquel Iceta, home criticable per moltes coses però no pel seu company de tàlem, també ha rebut comentaris d’aquesta mena per part de gent que no compartia els seus ideals. No em cansaré de repetir-ho. N’hi va haver molts que es pensaren que amb la llei del matrimoni igualitari la cosa ja estava feta. Res més lluny de la realitat. Hi ha engrames que estan postulats a foc al cervell i a l’ADN i no es canvien tot firmant un tros de paper.
Actualment, Espanya té un problema, i és la turba de xum-xum que ha reviscolat amb l’aplicació del 155. Tu pots creure en la teva justícia, la teva constitució i el teu ordenament jurídic i pots maldar perquè es respecti. El que ja no pots fer és celebrar barroerament i indecent la presó incondicional de tot un govern només perquè pensen diferent de tu. El segon cas d’homofòbia d’aquests dies ha estat la fantàstica conversa mantinguda per tres #PoliciesGuais mentre esperaven el trasllat d’Oriol Junqueras a la presó. Una càmera indiscreta –ai las, ara qualsevol pot captar-te en el pitjor dels moments– enregistrà una conversa molt educativa en què es descrivia el vicepresident com un “osset a qui farien plorar en posar-lo de quatre grapes, circumstància que faria, imagín que pel tràfec de l’acció, que el seu problema ocular desaparegués de cop”. Aquest és el nivell d’aquells que ‘teòricament’ són allà per protegir i servir. El mateix cos, oh ironia del destí, que ha denunciat per un delicte d’odi la revista 'El Jueves' per mor d’un acudit que varen publicar a la secció de notícies falses on relacionaven la presència de la policia nacional a Barcelona amb la manca de subministrament de droga. No n’hi ha prou de censurar el pensament que ara també hem de començar amb la llibertat d’expressió. Ells poden, tenen la llei mordassa. I després tots som #JeSuisCharlie. Com diu ma mare, dona sàvia, no és el mateix Toni que mestre Toni. Ben cert.
