COM UNA PÀTRIA

Walser, un que passeja

Fins fa poc, Robert Walser era un altre nom de la llista de les lectures pendents. Ara, gràcies a la publicació de ‘La passejada’, ja forma part de dues llistes: la dels que fan de la lectura una forma de felicitat i la dels escriptors de qui toca llegir més coses. El llibre és el primer de l’editorial Flâneur, i tant l’exquisidesa de l’edició com el catàleg dels propers títols fan de l’aparició de la nova casa editora un esdeveniment venturós. La traducció, feta amb tota la competència, és de Teresa Vinardell, també traductora de dos volums de Walser per a Quaderns Crema.

‘La passejada’, una novel·la breu publicada el 1917, és això: un home que es passeja. No és Thoreau, el passejant febrós que cerca la naturalesa primigènia, ni és exactament el 'flâneur' baudelairià, el badoc de la ciutat moderna. Walser passeja per una ciutat sense nom, per un entorn en què els decorats urbans i els rurals se succeeixen amb la lògica trencada dels somnis. ‘La passejada’ és la mirada i la veu d’un home que s’extasia amb una botiga de moda per a senyores (un motiu de les ‘Auques i ventalls’ de Carner, el nostre badoc primer), que s’indigna davant l’ostentació excessiva del rètol d’un forn, o que fa quatre gestions pendents. El protagonista té alguna cosa de personatge de cinema mut, amb la trapelleria, l’entusiasme, la ingenuïtat i melangia que sortiria de mesclar Charlot, Buster Keaton i Harold Lloyd. És un personatge capaç d’anar a l’oficina de recaptació i demanar una reducció d’imposts amb una extraordinària defensa de quatre planes del seu quefer aparentment improductiu: passejar. O que pot delectar-se amb la pintura mural d’una caseta, tot i reconèixer-la com a mediocre, per acabar explicant que “de fet m’entusiasmava qualsevol mostra de pintura, per beneita i maldestra que sigui, perquè tota pintura recorda, primer, les virtuts de l’aplicació i la dedicació i, segon, Holanda”. I de fons, sempre, la identificació entre la passejada i l’escriptura.

No havia pensat a dir que Robert Walser era suís, que Kafka el considerava un mestre, que va passar els darrers vint-i-set anys de vida en un psiquiàtric i que va morir tot sol, el dia de Nadal de 1956, mentre passejava. I, per si us interessava, ja he començat a llegir-me’n un altre.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF