Mallorca, el paradís dels rellotges de sol

PalmaEls inicis de la humanitat estigueren marcats pel Sol. La gent treballava ‘de sol a sol’ per poder guanyar-se un jornal, paraula que deriva de l’adjectiu llatí ‘diurnus’ (‘diari’). En fer-se sedentàries, diverses cultures de l’antiguitat ja es proposaren seguir els moviments de l’astre rei per tal d’organitzar-se millor. Ho feren mesurant les seves ombres amb un pal clavat a terra. En grec, aquest pal es coneixeria com a gnòmon, d’on prové el terme ‘gnomònica’, l’art de construir rellotges de sol. S’iniciava així el procés per domesticar el temps. A nosaltres aquell invent astronòmic ens arribaria amb el nom de rellotge també a partir d’una altra veu grega, ‘horológion’ (‘indicador d’hores’).

Durant el trànsit del Sol d’est a oest, l’ombra projectada a través del gnòmon, que a l’antic Egipte també podia ser un obelisc, anava canviant, la qual cosa va permetre dividir el temps en tres parts (alba, migdia i ocàs). Amb els romans, va ser quan els rellotges de sol es popularitzaren a les façanes dels edificis. A Mallorca n’hi ha prop de 1.300, 112 dels quals s’ubiquen a Palma. Són dades de l’inventari que el 2006 elaborà Miguel Ángel García Arrando, un delineant ja jubilat de 72 anys, membre d’ARCA (Associació per a la Revitalització dels Centres Antics). “La nostra illa –diu– és una de les regions del món on hi ha més rellotges de sol per metre quadrat. Això és així perquè som un territori superpoblat. D’ençà de la conquesta catalana al segle XIII, Mallorca s’anà omplint de construccions, tant a Palma, amb els casals senyorials, com a foravila, amb les conegudes possessions. No passà el mateix a Menorca i a Eivissa. Moltes d’aquestes construccions acabarien incorporant un rellotge de sol, orientats generalment cap a sud. Amb tot, el més antic conservat és del segle XVI i es troba a Santa Margalida. D’èpoques enrere no en queda cap”.

Les hores babilòniques mallorquines

Com a mínim, als edificis hi solia haver dos instruments solars: un a la façana principal per a la gent que feia feina a l’exterior i un altre a la clastra, per als interns. “Allà –apunta l’investigador– on n’hi ha més és a Palma i al Migjorn de l’illa, sobretot a Llucmajor i Felanitx. De molts se’n desconeix l’autor”. Penjats a les parets, els rellotges de sol canviarien l’horitzontalitat dels seus inicis per la verticalitat. Un gnòmon perpendicular projectava la seva ombra sobre una superfície, anomenada quadrant, que estava dividida en 12 parts iguals. Aquesta divisió, que també s’estengué a la nit, provenia de l’enumeració duodecimal dels sumeris, per a qui la mà fou la primera calculadora. Amb el dit polze comptaven les falanges de la resta dels dits d’una mà. La suma total era de dotze. Amb els cinc dits de l’altra mà duien el compte d’aquella operació, la qual cosa posaria les bases del sistema sexagesimal (5 x 12 = 60), l’esquelet dels futurs 60 segons i 60 minuts.

“A Mallorca –assegura García– els rellotges de sol tenien un sistema horari peculiar, les conegudes hores babilòniques mallorquines. Les 24 hores del dia no es comptaven d’una alba a la següent, com es feia en altres llocs, seguint el model dels habitants de Mesopotàmia, ni d’ocàs a ocàs, a la manera dels italians (hores itàliques). Era un sistema mixt. Durant les hores solars s’emprava l’enumeració babilònica i durant la nit, a través dels campanars, la itàlica. La població mai no arribà a entendre aquella mena de còmput, que variava en funció de si era estiu o hivern. Ho demostra l’expressió: ‘Això és més complicat que les hores mallorquines!’”.

Durant l’Edat Mitjana, els rellotges de sol d’alguns convents i esglésies tenien només marcades les hores corresponents als moments dels resos. Eren les conegudes hores canòniques, que estaven en sintonia amb la regla benedictina ‘ora et labora’ (‘resa i treballa’). Inicialment hi havia la ‘prima’ (quan apareixia l’alba), la ‘tertia’ (a mig matí), la ‘sexta’ (al migdia, que era la franja de més calor en què s’aprofitava per fer la migdiada o la sesta) i la ‘nona’ (fins a la posta de sol, d’on prové l’expressió ‘anar a fer nones’ per indicar a un nin que ha d’anar a dormir; el terme anglès ‘afternoon’ remet a la mateixa antiga franja horària). A la nit se n’hi afegirien quatre més: ‘matines’ (cap a les 3 de la matinada), ‘laudes’ (a trenc d’alba), ‘vespres’ (a la posta de sol) i ‘completes’ (abans d’anar a dormir). En no haver-hi sol, aquestes hores nocturnes es comptaven amb altres instruments com una vela –l’hora venia marcada per la seva consumició– o la clepsidra (‘lladre d’aigua’ en grec), format per un recipient d’aigua que queia sobre un altre –l’hora venia marcada quan aquest s’omplia.

‘Sic vita fugit’

A Mallorca, la majoria de rellotges de sol indicaven l’hora amb xifres aràbigues, que a partir del segle XV desplaçaren les romanes. N’hi havia de dos tipus: els que se situaven per damunt de les teulades, que eren més petits, i els que estaven esculpits a les parets. Alguns d’aquests anaven acompanyats de dites llatines, que principalment recordaven la fugacitat de la vida: ‘sic vita fugit’ (‘així s’escapa la vida’), ‘morior cum sol moritur’ (‘jo mor amb el sol’), ‘ultima multis umbra’ (‘la darrera ombra per a molts’) i ‘brevis sunt dies hominis’ (‘breus són els dies de l’home’), entre d’altres. A la Península el repertori era més clàssic: ‘omnes vulnerant, ultima necat’ (‘totes les hores fereixen, la darrera mata’), ‘mors certa, hora incerta’ (‘mort certa, hora incerta’), ‘memento mori’ (‘recorda que has de morir’), ‘tempus fugit’ (‘el temps s’escapa’), ‘carpe diem’ (‘aprofita el moment’)... També n’hi havia en català com ‘qui dia passa, any empeny’ i ‘hores passen, obres resten’.

Els rellotges de sol presentaven una sèrie de problemes. “Sent l’estiu el moment de més llum solar –apunta García–, no hi havia dotze hores diürnes, sinó quinze. A més, l’hora local podia variar molt d’un punt a un altre en funció de la seva ubicació. En el cas dels dos extrems de Mallorca, Artà i Andratx, la diferència es notava molt”. Situat al sud-oest, Andratx té un sol al seu escut per indicar precisament que és el darrer poble de l’illa que veu el Sol abans que es pongui. Sóller també en té un, encara que la seva presència es relaciona amb una etimologia popular del topònim.

A foravila, els jornalers que treballaven lluny de les possessions no podien veure els rellotges de sol ni sentir els tocs de campana. Calculaven, però, l’hora per les diferents posicions de l’astre rei respecte a penyes, penyals, roques, coves o vegetació. La principal referència horària natural era el migdia. Així ho reflecteix la toponímia en noms com puig del Migdia (Andratx, Calvià); penyal del Migdia (Fornalutx, Valldemossa, Banyalbufar, Andratx, Calvià); penya del Migdia (Puigpunyent, Pollença, Alcúdia, Bunyola, Selva, Escorca); roca del Migdia (Estellencs); cova del Migdia (Algaida) i comellar del Migdia (Esporles).

Ritmes vitals trencats

Al segle XVIII, en l’era de la Il·lustració, els rellotges de sol serien tot un símbol de coneixement i de progrés. Aviat, però, serien substituïts pels mecànics. Fou el triomf del conegut temps solar mitjà (artificial) sobre el temps solar vertader –era el que responia a la transició de la Terra al voltant del Sol i a la inclinació de l’eix de rotació respecte del pla de l’eclíptica. Durant la Revolució Industrial, els rellotges mecànics presidirien les parets de moltes fàbriques. El proletariat, que treballava per torns –de dia i de nit– no el perdia de vista. Des de l’òptica capitalista, les hores eren font de benefici. No hi havia, per tant, temps per perdre. Fou així com nasqué la màxima ‘el temps és or’.

Al segle XIX l’arribada del tren a Mallorca també imposà rellotges mecànics a les façanes de moltes estacions –llavors Europa ja havia adoptat un sistema horari comú, sincronitzat. Els viatgers n’havien d’estar ben pendents. ‘El tren no espera ningú’, deia una expressió popular. A principi del segle XX la irrupció de l’electricitat ja trencaria per sempre els ritmes vitals de la gent, que abans, quan es guiava per l’hora solar, no dormia d’una tirada, sinó en dues fases, en el que es coneix com a somni bifàsic. Després d’una llarga jornada laboral, se n’anaven al llit poc després de la posta de sol i es despertaven de manera natural a mitjanit, moment que aprofitaven per resar, conversar o fer petites tasques domèstiques. Dues d’hores més tard, se’n tornaven a dormir fins a l’alba, amb el cant del gall.

Als anys 80 del segle XX alguns punts de Palma com el Portitxol i el passeig Marítim es decoraren amb monumentals rellotges de sol, mentre que els antics queien en l’oblit. Avui la seva protecció arquitectònica és una prioritat per a ARCA. “Més de la meitat –conclou García– estan en molt mal estat de conservació. Quan s’ha reformat alguna façana, han quedat ocults o s’han reconstruït de qualsevol manera. Ara, després de 30 anys de feina, el nostre objectiu és inventariar també els rellotges de sol de Menorca i les Pitiüses. Tenim un patrimoni gnomònic impressionant que hem de reivindicar”.