El fenomen natural no discrimina; les administracions no ho han de fer
L’eclipsi total de Sol del 12 d’agost és un fenomen extraordinari. També ho és l’expectació que ha despertat. Fa més d’un any que astrònoms, aficionats i mitjans especialitzats advertien que les Balears, i amb més mesura Mallorca, serien un dels indrets més cobejats del món per observar-lo, si les condicions meteorològiques ho permeten.
En el moment d’escriure aquest editorial, tot apunta que milers i milers de persones voldran concentrar-se als punts privilegiats de la costa per contemplar un espectacle que es preveu irrepetible. Davant aquesta perspectiva, les restriccions d’accés no només són comprensibles sinó imprescindibles. Ningú discuteix que cal evitar el col·lapse circulatori, protegir els espais naturals i garantir que, si es produeix una emergència, es pugui actuar aviat. És una qüestió de seguretat col·lectiva.
Però una cosa és restringir l’accés i una altra decidir qui hi pot arribar i qui no. El dispositiu previst permet l’entrada als que tenen casa amb vistes a la mar o una reserva en determinats hotels o restaurants, mentre deixa fora molts de residents que voldrien observar un fenomen natural des d’un dels millors indrets de la seva pròpia illa. És difícil no veure-hi una desigualtat. El Sol es pondrà igual per a tothom. L’eclipsi no distingirà entre propietaris, visitants, clients d’un hotel o veïns de l’illa. Les administracions tampoc no ho haurien de fer. Quan les excepcions coincideixen gairebé sempre amb qui pot pagar-les, el missatge que es transmet és que hi ha ciutadans que tenen més dret que d’altres a gaudir d’un bé que és de tots.
La situació era, a més, del tot previsible. Mentre els allotjaments i els restaurants de les zones més cotitzades veien com les reserves s’omplien amb mesos o un any d’antelació i els preus assolien xifres inèdites, el Govern tenia el mateix temps per preparar un dispositiu ordenat i més equitatiu. Es podien haver habilitat sistemes de reserva pública, aparcaments dissuasius, autobusos llançadora o altres fórmules que distribuïssin les oportunitats d’accés amb transparència.
La resposta institucional ha arribat tard i reforça la percepció, cada vegada més estesa a les Illes, que l’espai, el paisatge i fins i tot les experiències més excepcionals són més accessibles per a qui té més recursos que no per als residents. I això passa en un moment de màxima tensió social, després de les mobilitzacions contra la massificació turística i contra un model que molts consideren pensat abans per satisfer els visitants que no per als habitants.
Les restriccions són necessàries. La discriminació, no. Quan un fenomen natural és universal, les administracions han de procurar que l’accés a contemplar-lo també respongui, tant com sigui possible, als principis d’igualtat, previsió i interès general.
