Professor de la UIBFa ja un parell de dies que vaig anar al supermercat a comprar uns iogurts i no hi vaig trobar de res. Tothom –o, en qualsevol cas, massa gent– havia embogit i els prestatges de fruita, carn o paper higiènic (per què!?) eren gairebé buits. Una mostra, com amb altres temes, que el sensacionalisme en la gestió de la informació sobre el coronavirus (de la mà de l’ànim de lucre) no era la millor manera de sensibilitzar ni de tenir la població informada, tot i que des de la declaració oficial de pandèmia s’ha matisat molt. També cal dir que més enllà de la responsabilitat dels mitjans, les pel·lícules de ciència-ficció sobre virus assassins (afortunadament poc comparables amb el Covid-19) i apocalipsis zombis acumulades a la nostra motxilla cinèfila no han ajudat gaire al respecte. Els polítics també han actuat amb una certa confusió, perquè la situació és nova i per la por davant la magnitud dels efectes tant sanitaris com econòmics. Sort que s’han prioritzat els primers.
Però el factor explicatiu més important en termes psicològics és que potser ens hem avesat a viure amb por, i que aquesta por ens predisposa al pànic davant una situació com l’actual. Vivim amb por perquè al poder sempre li ha anat bé visquem amb por. Primer va ser la por al terrorisme fonamentalista, que va sacrificar la llibertat en nom de la seguretat i va inaugurar un cicle polític en què la política de fronteres ha duit a justificar la vergonya del que està passant amb les persones refugiades a la Mediterrània avui, un tema humanitàriament molt més important que el virus, però que ha quedat absolutament aparcat en els noticiaris. Després, la crisi tampoc no hi va ajudar gaire, perquè la precarietat va venir per quedar-se, i aquesta ha generat no sols inseguretat laboral, sinó incertesa vital, i angoixa per a massa gent amb serioses dificultats per ni tan sols plantejar-se tenir un projecte de vida.
Si una tempesta va buidar fa dos mesos els prestatges dels centres comercials i feu palesa la nostra tremenda dependència de l'exterior, ara aquesta sensació de dependència s’estén al principal sector econòmic de les Illes. I segur que som molts els que volem que vinguin menys turistes, però volem decidir-ho col·lectivament i posar en comú cap a on volem anar. Un 'téntol' imprevist però de gran abast del turisme pot deixar un balanç del 2020 en termes socials que dispari els ja prou elevats índexs de pobresa i desigualtat, sense que tampoc no hagi servit per reduir els nivells de dependència de l'exterior ni d’especulació. Només haurà valgut la pena si l’aïllament efectiu que implicarà molts aspectes de la gestió d’aquesta crisi ens fa desenvolupar encara que sigui una mica de consciència sobre la importància de valer-nos per nosaltres mateixes, tal com ens recorden des de la pagesia, emprenyada per l’absurd de la suspensió de l’activitat de mercats locals però no de les grans superfícies comercials.
És un conhort que els més fervents defensors del mercat que s’autoregula tot solet ara acceptin i fins i tot exigeixin la intervenció dels poders públics, mentre les borses i els capitals especulatius s’enfonsen davant una incertesa que, per contra, fa pujar el preu de les accions quan són els treballadors i treballadores que l’han de patir. Els països i regions amb sistemes sanitaris públics i de cobertura universal com el nostre, que han mantingut encara que amb dures pugnes polítiques i ideològiques una mínima idea d’estat 'protector' (no m’atrevesc a dir-ne 'del benestar') podran justament protegir millor la població, enfront d’aquells que l’han castigada amb retallades o, simplement, hi han renunciat. És el cas de Trump, que amb el seu nacionalisme no podrà salvar els habitants dels Estats Units, per molt que insisteixi a suprimir vols amb Europa i acusi el virus de ser 'estranger'. S’haurà de menjar les crítiques a l’ObamaCare i copiar receptes tan 'comunistes' que permetin que els seus conciutadans puguin accedir a un diagnòstic i un tractament sanitari sense haver d’hipotecar-se per fer-ho. O perdre les eleccions, a més del drama humanitari que representarà, ell tria.
La pandèmia també ha servit per fer més pedagogia que les lleis pel que fa a la igualtat: tots som iguals com a espècie, atès que tant li és envair el cos d’una padrina a una residència com el d’un ministre o un actor de Hollywood. Tanta sort que això i el tancament invers de fronteres, com acaben de fer el Marroc i els països de l'Amèrica Llatina, serveixen per recuperar la nostra capacitat d’empatia cap als altres.
Veurem si la por –aquest cop fundada– haurà servit per a alguna cosa; si la pausa ens haurà fet meditar sobre la importància de viure sense por; si haurem après a estimar una mica més la vida, la nostra i la dels altres. I haurem de decidir si volem continuar pel mateix camí o fer un pensament.
