ABANSD’ARA

Triomf d’una cançó catalana (1963)

De l’anàlisi de Josep Porter-Moix (Barcelona, 1936) a Serra d’Or (X-1963). Aquesta nit fa anys que Salomé i Raimon van triomfar amb Se’n va anar en el Festival de la Cançó Mediterrània. Un fet que es va valorar també com un èxit de l’enginy de la resistència catalanista, que aprofitava escletxes en el mur de la dictadura per treure la nostra cultura de la marginació.

[...]

La cançó catalana Se’n va anar, música de Lleó Borrell, lletra de Josep M. Andreu, interpretada en la versió melòdica per Salomé, i per Raimon en la rítmica, ha aconseguit el primer premi en el Vè Festival de la Cançó Mediterrània. [...] El fet constitueix un dels de més importància per a nosaltres en la manifestació normal d’unes formes de vida. Pràcticament sense premsa, sense cinema, sense prou varietat de títols i temàtica en els llibres i amb l’escassa difusió del teatre català, el feliç resultat d’una cançó catalana moderna, actual i ballable, en un festival internacional, i en un context bàsicament poc favorable, és dels que sorprenen àdhuc al més optimista. [...] No és la primera vegada que una de les nostres cançons pren part en el dit concurs. En el primer foren presentades algunes partitures, no precisament ballables, i és sabut que això va contra les premisses tàcitament necessàries per al bon èxit d’un festival; en el mateix festival, Albert Closas cantà en català fora de concurs. [...] En el quart, un altre original -una sardana amb lletra de Josep M. Espinàs- quedà fora de concurs, donada la seva característica. La participació en el cinquè festival era indispensable. Hi havia bones possibilitats de classificar una de les nostres cançons i, en aquest cas, no es podia fracassar com en els anteriors. S’havia de jugar al mateix joc que els altres participants -sostenir l’execució de Se’n va anar en l’organització d’una editorial-. I així es va fer. En aquesta ocasió era imprescindible, també, la labor d’equip entre aquesta editorial, la de l’altra cantant i els autors. [...] Tots sabem que Se’n va anar s’endugué 583 dels 1.064 vots, perquè la lletra és la de més alt valor poètic; perquè la música és la de més categoria; per l’entusiasme del treball de l’equip citat abans; per l’admirable èmfasi de Salomé; per la senzilla “fredor” de Raimon, que aconseguí subratllar la vàlua de la lletra; perquè Raimon i Salomé -al cap i a la fi com tots els altres cantants- també tenen els seus admiradors, que ara són molts més i -per què negar-ho?- perquè els barcelonins tenien ganes de votar per una cançó catalana i, en aquest cas -repetim- ho podien fer justificadament, per tal com era la millor de les vint-i-dues sentides en les tres sessions públiques. Aquest és el triomf de Se’n va anar i, en general, de la que anomenem “Nova Cançó Catalana”, iniciada un dia per alguns dels qui des d’un principi formen part d’“El Setze Jutges”, i per Tremoleda, Gispert, Escamilla, Jaume Picas, Andreu, Borrell, etc. Un triomf que, d’acord amb la primera idea dels que acabem de citar, farà que es popularitzi àmpliament (ja han sortit mitja dotzena de gravacions) per primera vegada una cançó catalana, traspassi fronteres i que, prenent-la com exemple, en faci popularitzar d’altres.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF