OPINIÓ

To be or not to be. To be a virus

Per les característiques de la meva professió i els lleugers brots que pateixo de misantropia, gran part del desenvolupament de l'activitat a la qual em dedico es basa en un exercici de solitud i introspecció, així que estic molt acostumat al que són els 'confinaments voluntaris'. No obstant això, durant l'actual context, tan històric i sense precedents, assotat per aquesta pandèmia plena de morts, sumat a militars i policies patrullant pels nostres carrers, diàriament, i polítics incompetents (això últim no és cap novetat), el concepte de distopia és el que millor s'adapta a la realitat que he viscut des de la meva experiència. A més, al pis en el qual visc, he tingut la mala sort de topar-me amb un veí que es dedica a fer sessions de karaoke, matí i vespre, versionant cançons de David Bisbal en la primera gala d' Operación Triunfo. I quan aquest veí no està entretingut amb el seu karaoke, es dedica a fer classes d'aeròbic, cridant contínuament als seus alumnes, a través d'internet. Així que els pensaments homicides, durant aquestes setmanes, han estat múltiples, variats i, sobretot, creatius.

De les set exposicions que tenia programades a partir de juny, fins a l'octubre, tant a escala local i estatal com a escala internacional, totes s'han cancel·lat i estan pendents de veure com evoluciona la situació. Si puc fer una exposició programada, el desembre, amb la galeria Martina Corbetta, que és la galeria que em representa a Itàlia, ja podré donar-me per satisfet aquest any. Així de desolador és el panorama. També han caigut festivals i altres projectes en els quals havia col·laborat i estava col·laborant.

Durant aquest període no he deixat de treballar, pràcticament, ni un instant. Tenint en compte la meva natura hiperactiva i que soc una persona que no treballa per viure, sinó que viu per treballar (perquè d'aquesta manera és com realment gaudeixo de la meva existència), he de reconèixer que no he tingut l'ànim ni la vitalitat per treballar en grans obres dins el taller. Encara estic en ple procés de digestió de tot el que he viscut. M'he adonat que m'afecta molt més l'entorn que m'envolta del que em pensava. Sempre m'he considerat una persona egoista i que va molt per lliure. Però és clar que em nodreixo de la vida, de l'atmosfera i de la humanitat, que m'embolcalla, per projectar-me (ara entenc per què, amb vint anys, responia als periodistes amb el concepte 'humanista creatiu', abans que artista, quan preguntaven que definís el meu rol).

Un dels projectes en què vaig participar i que més il·lusió em va fer, a principi del confinament, va ser l'impulsat per la plataforma Milano Art Guide i els comissaris Rossella Farinotti i Gianmaria Biancuzzi. El projecte es diu The Colouring Book i aglutinava diferents il·lustracions realitzades en blanc i negre, la majoria per artistes italians, perquè els nens i qualsevol persona interessada poguessin acolorir-les, des de les seves cases, a través d'aplicacions digitals o en paper. Aquesta iniciativa, per cert, em consta que ja ha servit d'inspiració a alguns agents culturals de la nostra illa, la qual cosa m'alegra perquè he tingut molts alts i baixos i poques vegades he somrigut en aquesta, recent, temporada. De fet, un matí vaig haver de cancel·lar una intervenció al programa Hoy por hoy, dirigit per Maitane Moreno, a la Cadena SER, perquè no tenia l'ànim suficient per atendre-la. Sent ella una de les meves periodistes favorites, gràcies a la seva excel·lència i absoluta professionalitat.

Sens dubte, també tenia claríssim que no m'identificava amb aquests artistes i personatges que, gràcies a la seva insofrible generositat i els seus egos hipertrofiats, han estat donant-nos 'consejillos' i explicant-nos les seves misèries, dia rere dia, durant aquest tancament. Recentment, vaig rebre un mail de part de la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació, del Govern de les Illes Balears, en el qual m'informaven que per promocionar el vi de les nostres illes, conjuntament amb l'Associació de Sommeliers de Balears, em convidaven a interactuar a través de les xarxes socials, durant quinze minuts, al costat d'un d'aquests sommeliers. Segons aquest mail, “el Govern de les Illes Balears fa feina per promocionar, ara més que mai, el producte local de les Balears.” Mentre anava avançant en la lectura d'aquestes línies, la meva sorpresa era cada vegada major. Com s'atreveixen a preguntar-me si puc sortir bevent vi per Instagram, com si aquí no passés res, fent el mico de fira, interactuant amb un sommelier, quan per a la cultura (que no l'art contemporani) els esforços són mínims i escassos? No em sorprèn la falta de vergonya que tenen alguns. Per sort, com que no disposo de xarxes socials, ni de ganes de tenir-ne, vaig declinar la invitació a l'instant. A més, a títol personal, prefereixo el whisky, la cervesa o el palo. I m'agradaria recalcar que, durant aquest confinament, no he begut ni mitja cervesa perquè no en tenc ganes. M'agrada beure per celebrar o socialitzar i trobo que, des de la meva mirada, ara mateix, hi ha poca cosa a celebrar i molt per fer.

Finalment, penso que si des d'alguna institució local es té el coratge de parlar de “mesures extraordinàries”, per favor, que siguin 'extra' ordinàries i no sols ordinàries. Repartir els diners d'un pressupost que ja estava previst, al meu entendre, no té res d'extraordinari. Més que un pla de xoc és un pla de merda. Disculpin la mirada escatològica que sento que mereixen alguns comportaments i manifestacions. És clar que, com ja va avisar M. B., “per ser artista a occident cal passar per la vorera d'enfront dels ministeris de Cultura” (llàstima que l'autor d'aquesta frase, amb els anys, s'hagi contradit tant). Amb aquesta reflexió, m'agradaria aclarir que la cultura no necessita dependre d'institucions, ni de subvencions, per demostrar la seva rellevància, ni la seva potència. Però si pretenen promocionar i donar suport, des de les institucions, agrairia un millor tracte equitatiu entre els sectors.

Fa unes hores ha mort Germano Celant, el gran teòric de l'Art Povera, i milers de persones anònimes més.

Demà serà igual.

Que descansin, tots ells, en pau.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF