CORRENTIA

Tempesta en tassó d’aigua

El PP no és l’únic partit que, quan ha d’exigir transparència, puja a la trona dels propis excrements com si fos feta d'ivori i dels marbres més delicats. I comença així el gran teatre del món d’una vida política que genera cada dia més malfiança entre el comú de la gent. 

Cert que la corrupció es pot mesurar pel grau de degradació moral de qui la practica. És una consideració que no s’ha de perdre mai de vista, perquè pot aportar material de bona qualitat. Però la valoració més fiable s’extreu de les quantitats d’euros robats a les classes mitjanes i menys que mitjanes, que altrament haurien pogut tenir més escoles i centres de salut si el PP –però no tan sols el PP– hagués evitat les accions dels lladres que tenia en el seu staff.  

La muntanya més alta de la serralada de la corrupció és el puig PP, des del qual aquest partit llança anatemes, crea dogmes, denuncia heretgies i crida a l’ordre tridentí, sempre imbuït d’un aire inquisitorial. La seva coreografia i el seu discurs no serien possibles sense crear abans la impossible ficció d’un passat descontaminat i que, per tant, no afecta el present. Aquí no ha passat res.

I no obstant això, experts navegants en la tempesta com són, es dediquen sistemàticament a aixecar temporals en tassons d’aigua. L’afer de la sortida nocturna de la presidenta Francina Armengol, que, en cas que fos pecat, seria d’una venialitat etèria, el vol convertir el PP en un crit alarmant de ' la patria està en peligro!', per atenuar tot d’actuacions del seu partit a Madrid que el desprestigien al llarg de la geografia de l’Estat. O ves a saber per què: en realitat, la principal dedicació d’aquest partit és el maltractament de la societat mitjançant la creació ininterrompuda d’un caos que vindria a ser conseqüència de la política dels adversaris/enemics.  

És absolutament ridícul que Gabriel Company demani la dimissió de Francina Armengol. No sembla idea pròpiament seva, encara que hagi renunciat a ser l’amo del partit per convertir-se en delegat del partido. Podríem imaginar-lo literàriament com un personatge en plena i continuada lluita amb ell mateix: el fill de la pagesia mallorquina, conservador i temperat, i el sergent a les ordres d’una armada dedicada a l’aldarull i la brega. I pujant cada dos per tres a la trona per alliçonar-nos.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF