OPINIÓ

Tapaboques de confinament

En aquests moments d’estat d’alarma per la crisi sanitària sembla que la llengua i la correcció lingüística no siguin rellevants, perquè, com sempre, hi ha coses més importants. Fa tres setmanes que estam confinats i el ‘monotema’ del coronavirus fa que un ‘malalt’ lingüístic no pugui deixar de banda la seva curolla obsessiva.

És en estat d’alarma sanitària que la nostra llengua mostra més símptomes de malaltia i el diagnòstic, segurament, acabarà sent el que ja sabem: que sempre la passam pel sedàs del castellà. Començam pel mot ‘malaltia’. Ja ho sabem que al nostre redol molta gent ja ha substituït aquesta paraula per la d’ enfermetat. El problema és que ara la sents cada instant, tothora. Allò que em sorprèn més és que cap d’aquestes persones diuen que estan enferms, però no passeu pena, això arribarà aviat.

La paraula ‘coronavirus’ la desconeixíem tots els parlants i ens ha arribat via mitjans de comunicació. Al començament d’aquesta pandèmia vaig notar que als pocs mitjans de televisió que ens arriben en la nostra llengua, gairebé el 100% dels presentadors pronunciava aquesta ‘paraulota’ com si la llegís en castellà. En temps de la meva padrina això ja passava, i els rentadors eren les piques per fer la bugada, però dins els pisos a les bugaderies ja hi havia lavadores precisament pel fet de ser una cosa nova que els entrava per la televisió i únicament castellà. I això d’ençà de llavors ha passat sempre. Em sorprèn, però, que ara que tenim unes televisions en la nostra llengua, els presentadors, que haurien de tenir cert criteri lingüístic, pronunciïn aquesta paraula com si desconeguessin completament la llengua. Sembla, però, que, a poc a poc, els pensaments dels malalts lingüístics han arribat a alguns presentadors d’IB3 perquè és vera que han anat adoptant la manera de dir-la amb la ‘a’ de ‘corona’ pronunciada ‘àtona’.

Però aquí no queda confitada la cosa: menorquins, eivissencs i formenterers no haurien de fer la neutralització de la primera ‘o’ en ‘u’ propia dels seus parlars, com també ho haurien de fer a TV3? Tenint en compte que a l’esadir.cat ja hi ha un recull des de fa setmanes del vocabulari específic relacionat amb aquesta malaltia i, fins i tot, com s’han de pronunciar, és una pena que la gran majoria continuïn encaparrotats a pronunciar aquesta paraula tantes vegades i malament. Per tot això, he arribat a pensar que, per ventura, els lingüistes hagin entrat en un ERTO perquè no són un servei essencial.

I una de les que ha creat més polèmica és la del hashtag #quedatacasa o #joemquedoacasa. És claríssim que hem fet una traducció literal de la forma castellana, obviant la forma original italiana #iorestoacasa, i sense pensar en com ho diríem nosaltres de manera natural i espontània. És igual com ho diríem perquè la gran majoria de la població agafa aquesta fórmula com a seva perquè és fàcil i sobretot, homogènia a tot Espanya, perquè hem d’estar TOTS JUNTS –PLEGATS adeu– baldament estiguem més separats que mai. Aquest ús pronominal del verb ‘quedar’ és estrany a part de la població illenca. I si cercam al DIEC apareix que la forma sense pronom existeix i ens remet a ‘restar’, ai, en aquest cas s’assembla a l’italià, però hem optat –com sempre–, pel castellà.

‘Quedar’ també ha duit coa i molta gent ha trobat que hauria de ser ‘romandre’, i ‘casa’ també hi ha gent que ha trobat que hauria de ser ‘ca nostra’. O fins i tot hi ha qui ha proposat que hauria de ser en la segona persona del plural: quedau a ca vostra o romaneu a ca vostra. Tot plegat a mi em sembla que és intentar adobar una fórmula castellana per fer-la més nostrada. Podem pensar com ho hauria dit de manera natural? Me’n venen un parell al cap, #tothomacases #cadascuacaseva, però sempre ens sonaran folklòriques perquè la nostra llengua si no és un calc del castellà té una connotació, per a molts de parlants, pejorativa, també és vera que és perquè així ens hi han educat.

Em podria estendre un parell de pàgines més, però acabaré amb aquest mot: mascarilles. Com les camilles i les tortilles, aquesta paraula dita per un catalanoparlant, sona ben nostrada per les neutralitzacions i la pronúncia de la ll. D’entrada, sembla que la paraula correcta hauria de ser ‘mascareta’, però m’ha sobtat trobar mitjans de comunicació que fan servir a consciència –o no–, la forma ‘tapaboques’. He trobat que era una forma que s’escau més bé a la nostra realitat perquè està relacionat amb ‘tapamorros’ i ‘torcaboques’. Però a la gran majoria de parlants de la nostra llengua els agradarà més dir mascarilla i, fins i tot, es riuran d’aquells que diguin ‘tapamorros’ i l’acusaran de ser un exagerat o de voler parlar bé. Per tant, l’única opció que ens quedaria aquí és la de ‘mascareta’ perquè segurament evitaria moltes burles precisament perquè és la forma que més s’acosta al castellà.

I així, qui dia passa any empeny, i la mort i la malaltia de les llengües no importa ni ara ni en moments de no-pandèmia més que a quatre arreplegats. I dia rere dia, moltes llengües van morint o esdevenint criolls de les llengües dominants sense que ningú posi el crit en el cel. Mentrestant, els que us sentiu una mica així, allò que podeu fer és posar-vos un ‘tapaorelles’.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF