BOTAFOC

Suburra

Un context de misèria moral consolidada, estructura indispensable perquè aquells que acumulen poder, o poders, a petita, mitjana o gran escala creixin i s’escampin. Polítics massa humans, i per tant corruptibles. La droga, com a hobby o negoci, prostitutes al servei de tot l’anterior, esclaves. Una atmosfera que destil·la impunitat en el tauler de l’especulació urbanística associada als nuclis de decisió d’un parlament on la voluntat del poble es deixa de costat just a l’inici de les sessions. No existeix l’interès general, ni se l’espera.

Són els codis de 'Suburra', una de les pel·lícules més reveladores dels darrers anys a Itàlia. El guió serveix a Stefano Sollima per fer una ficció precisa, estimulant, però ben bé podria haver estat un documental. Roma i els seus voltants, la costa com a objecte de desig. Deutes impagables i favors amb interessos elevats, amenaces, extorsions, crims de sang. La cinta és la hipèrbole, no tan desmesurada, d’un país que descansa sobre les runes d’allò que va ser. En quin moment se n’anaren a la merda els italians? Fanculo.

L’argument d’aquest fresc comparteix personatges, històries, paràmetres amb la trama corrupta de la Policia Local de Palma, anomenada així injustament. Massa semblances. Policies molt ‘humans’, desgraciats amb pistola, polítics –molts, i de distints partits polítics– que miraven cap a un altre costat o directament posaven la mà, i altres parts de la seva anatomia. I un empresari sense escrúpols, amb capacitat per fer botar pels aires la dita. No es pot enganar tothom durant molt de temps? En Cursach, sí. O per ventura tampoc no enganava tant. Ivo Erasmo ho va contar a una peça breu de teatre i posteriorment a un curtmetratge. En 15 minuts va dibuixar la màfia que ens envolta. La gent reia quan mirava aquella ficció. Ell sabia que allò era real. En quin moment ens n'anam a la merda? Quan els representants del poble deixen l’interès general als vestíbuls de les sales de plens. Per sort encara queda qualque jutge.

La batalla mallorquina per presidir el PP balear ja ha començat. Eivissa i Menorca, com sempre, en queden al marge. Formentera ni existeix per als contrincants. Les ‘altres illes’ esdevenen convidades de pedra en el duel entre un candidat que presumeix de ser espanyol i un altre de Sant Joan (de Mallorca, clar). Cap dels actors del sainet no és de fora de l’illa gran. El centralisme dels partits d’aquí arriba a ser groller. Només els que tenen por de Company s’esforcen a fer veure que Bauzá té alguna possibilitat de no fer el ridícul. Si jo fos l’expresident del Govern, em demanaria per què fins i tot Antonio Gómez, mà dreta i esquerra, incondicional, fidel entre els fidels, ha acabat canviant de bàndol. Si jo fos Antonio Gómez, em demanaria per què vaig estar tants d’anys sent lleial.

PD: La pedra de la Feixina continua dreta mentre els governants de l’esquerra es passen uns als altres la pilota de vergonya. Si els de Cort n'han estat incapaços, que se’n vagin. Si el Consell tampoc no serveix per a això, pot tancar.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF