OPINIÓ

Santantonis

“Quién es ese viejo que va con los demonios?”. M’ho demanava un alumne de Jerez el temps de classe. Fa poc més d’un any que és aquí. La pregunta pot semblar ridícula, o extemporània, però resulta que a Manacor amb la festa de Sant Antoni passa una cosa semblant al que ocorre amb els Reis d’Orient. La il·lusió fabricada per les famílies, per l’entorn més pròxim i per la xarxa mediàtica roman intacta fins a la pèrdua de la innocència infantil; per ventura als vuit, potser als nou, qui sap si als deu anys, els infants prepúbers descobreixen que els Reis són els pares, com descobreixen també que Sant Antoni no és el dimoni, que estimar i viure fan capavallada, o que el problema no és el PSOE o el PP, sinó Espanya.

La celebració santantoniera ha transcendit de fa temps la tradició. L’ha recreada, l’ha reinventada i, fins i tot, de la manera més sacrílega, creativa i iconoclasta, l’ha vulnerada. No passa res. Fa estona que sostenc, sense por d’errar-me, que les celebracions antonianes de participació activa més arrelades, com la d’Artà, o més emergents, com la de Manacor, amb la companyia gens menyspreable de Son Servera, o Capdepera, contenen innombrables elements en comú amb les neofestes pròpies del segle XXI basades en quatre pilars indispensables: la massificació inevitable, un sentiment identitari (de poble, però també de país) indiscutible, una celebració eroticofestiva desbordant i una adoració frenètica pel consum d’alcohol i altres substàncies. Tot això conviu amb la veneració secular pel patró dels animals, la que mira de servar així com pot la mesura i la contenció del sant anacoreta, la que fixa protocols, i també la que s’aferra de manera gairebé irracional a la idiosincràsia pagesa de la festa, avui una entelèquia gairebé tan irrealitzable com insignificant és el sector primari en l’economia de la Mallorca que s’enriqueix a cop combinat de lloguer vacacional i explotació hotelera.

Ja en són dos, així, de santantonis, el tradicional i el neofestiu, que conviuen, de vegades harmoniosament, dins el mateix entorn. Però n’hi ha més. Com ara els santantonis petits de la rústica Vilafranca, on el dimoni encén el fogueró a la plaça del poble; el de l’alegre Sant Llorenç, que balla com a Artà i canta com a Manacor; el de Porto Cristo, que té un baciner sense bacina; el del rural Son Macià, amb unes beneïdes que esperen el primer diumenge passat Sant Antoni per presentar una carrossa satírica sense pietat; o el de l’excèntric i minúscul Carritxó, on esperen a torrar el dilluns de Sant Antoni.

I si giram la ullada Manacor endins, trobarem els qui viuen Sant Antoni amorrats als tassers tot inflant-se de cubates; els qui venguts de terres americanes i torren costellams de vedella a l’amorosida calentor del caliu mallorquí; o els qui, havent travessat l’estret de Gibraltar, torren pollastre o cabrit halal mentre s’admiren de la capacitat invocativa de dos milers de persones cantant la mateixa cançó al voltant de tres homes tapats amb una careta amb banyes.

I no són tres homes, sinó cinc, si hi comptam sant Antoni i també el baciner. Cap dona pot liderar la festa, tot i les passes fetes enguany. Patronat i Ajuntament han convocat la gent manacorina per fer una selecció de suplents. Feren un curset d’un dia, que incloïa, ja, una prova i ara han designat un total de vuit suplents, als quals els demanen seguiment i disponibilitat durant la festa, “per si qualque titular es fes mal”. Fa cinc anys que un altre Sant Antoni pren forma i enlaira l’esperit. Les Dimònies de l’Assemblea Antipatriarcal de Manacor surten perquè, des de fa més d’un segle, mai cap dona ha pogut posar-se davall la careta d’un dimoni. El Patronat, amo i senyor de la festa, juga a la puta i la ramoneta, com diria aquell, s’aferra al “qui dia passa, any empeny” i mira de passar amb cançons una evidència que cau rotundament com una llosa feixuga de raó insalvable. Les dones han de ballar. El Patronat té la batalla mediàtica perduda i dilata covardament el dia que hagi d’arribar una dona a la colla de dimonis.

És el preu que ha de pagar el Patronat de Sant Antoni per haver sabut reconduir la festa fins a fer-la massiva, fins a fer reverdir l’orgull de poble, tan malmès a Manacor, fins a implicar-hi de manera unànime tot el jovent que espera aquest dia com esperen els cristianets l’arribada del Messies. Avui, el Patronat és la representació del poder i s’aferra a la custòdia de la festa com a un ferro roent. La contestació de les desenes de santantonis manacorins era inevitable perquè ningú pot erigir-se en amo de res quan tot és de tothom. La mateixa contestació del poble sobirà davant el poder civil i eclesiàstic quan arriben els Darrers Dies. Aquell fogueró, aquell sopar d’amics, aquella carrossa, aquella trobada casual, aquell anar darrere els dimonis, aquell concurs de frontis enramellats, aquelles dones que volen ballar, aquells qui surten a colcar, aquells qui fan amples, aquells que s’amorren al tasser, aquells que són davant els dimonis a cada ball, i aquells que ho veuen per la tele. Mil santantonis hi ha. I aquest és l’orgull. No tenir contestació seria, que no ho dubti ningú, símptoma d’un poble estormeiat, submís i dominat. I no volem ser xotets de cordeta. No és ver?

EDICIÓ PAPER 18/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF